Albert Adriá / Sergio G. Canizares / EFE

L’Ajuntament de Barcelona ha contractat Albert Adrià per crear hamburgueses i gelats per al parc d’atraccions del Tibidabo. Per primera vegada, la cuina serà un element -i no només un complement- en un destí d’oci tan significatiu per a Barcelona. El contracte té una durada de cinc anys. El primer any s’invertiran 40.000 euros en el disseny i la definició del concepte, és a dir, en la feina creativa del senyor Adrià. A partir d’aleshores, l’Albert cobrarà un 10% de les vendes, i s’estima que, al llarg dels cinc anys, aquesta xifra rondi els 750.000 euros. Pels costos de producció hi ha previstos 160.000 euros l’any, que fan un total de 800.000 euros en els cinc anys de la contractació. Tot i que la pobra gent de sempre ha volgut fer un escàndol amb el total del milió i mig d’euros de la iniciativa, l’Ajuntament hi guanyarà diners.

La transparència és important però perillosa, perquè la intel·ligència es manté constant i la Humanitat no para de créixer. Les dades sense explicació, sense coneixement, amuntegades les unes sobre les altres, poden servir per fer populisme tant com una deformació mentida. Ridiculitzar l’obra d’Albert Adrià, i la seva aportació a la cultura catalana, dient que l’Ajuntament li paga els gelats a milió i mig, de tan estúpid, no pot ser fruit ni de la mala fe. És només ignorància.

Fa molts anys que Port Aventura, Disney i d’altres parcs d’atraccions han volgut contractar Ferran Adrià -i El Bulli, quan estava obert- no ben bé perquè fossin l’oferta gastronòmica del parc sinó com una atracció més. La creativitat gastronòmica, que no és a l’abast de tothom i no tan sols pels diners, té moltes formes de presentar-se en un parc: des de tallers fins a atraccions amb aquesta temàtica, com Ratatouille al Disney Studios de París. En Ferran no ho va acabar de veure mai clar.

L’alcalde Collboni ha aconseguit contractar un Adrià per al Tibidabo i això és una sensacional notícia. Primer perquè vol dir que per primera vegada un alcalde es pren seriosament el geni viu més important que té. Això no havia estat mai així. El president Pujol, quan el camí de Roses a Montjoi era de sorra i pedres, va dir: «si el senyor Adrià vol una carretera, que se la pagui». Hem fet un llarg camí per arribar fins aquí. Un llarg camí que alguns no han completat encara; alguns que, per cert, sempre són deficitaris, i que cada euro que els donem és un euro enterrat.

Que el Tibidabo tingui a veure amb el doctor Andreu és el que toca. Que el Tibidabo tingui bona part de les seves atraccions emblemàtiques dedicades a la contemplació de la ciutat és també coherent i adequat. Era una pèrdua de temps i de diners que al parc d’atraccions de Barcelona s’hi venguessin hot dogs de baixa estofa i hi hagués una oferta gastronòmica anònima i afrosa. També és un despropòsit que no hi hagi cap atracció tematitzada amb Les Tres Bessones (per exemple, l’Embruixabruixes, que podria repensar-se en aquest sentit sense haver-ne de canviar l’estructura); i que el Barça es trobi en la mateixa situació és igualment incomprensible.

Que els nens creixin amb la imaginació d’El Bulli, de Les Tres Bessones i del Barça fa molt més per la seva formació que l’USTEC i la deplorable ensenyança pública de Catalunya. Que una ciutat entengui els motius pels quals és important és un bon primer pas -no l’únic- en la correcta direcció. Els preus del senyor Adrià són perfectament convencionals i fins i tot modestos. I generen molts més guanys que el victimisme ploramiques, petit en el sentit més tràgic de la paraula. I a diferència de molts dels que els han criticat, sabem que el senyor Adrià ha tingut quantioses ofertes per a molts projectes, i sabem els diners que li han ofert, tant en les que acceptat com a les que ha rebutjat. Això és important, perquè aleshores es pot comparar. En canvi, el que s’enduen aquests opinadors sense obra, o d’obra ben mediocre, només pot comparar-se amb el que arramben alguns personatges de còmic que corren més que la policia.

L’únic problema que pot tenir aquesta aventura, la de Collboni/Adrià, és que degeneri: que comenci bé, amb l’impuls del que és fascinant i novedós, i acabi arrossegada per la deixadesa. Esperem que no passi, però el personal del Tibidabo no s’ha destacat, fins ara, ni per la intel·ligència en els seus procediments ni en la cura pel que custodia. Més aviat semblen funcionaris d’un parc de país comunista.

Hem viscut guerres molt sanguinolentes entre el talent i la incomprensió que aquest talent produïa en la terregada local mentre enlluernava el món. El Bulli però no només El Bulli. Hi ha hagut sempre brutalitat i misèria en com, sobretot Catalunya, ha tractat els seus genis; Barcelona ha estat més generosa i acollidora, més sexi, tot i que també ha conegut els seus moments d’ofuscació i de tristesa. Però Catalunya no estima el talent. Prefereix la pedanteria i per això l’han devorada els falsificadors. Tu compta els diners que hem donat a Pilar Rahola i a la resta de soldadets de paper de plata i mira quina ha estat l’obra, el guany i el destí. n

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona