Avui a l’Estat espanyol se celebra Sant Valentí, el dia dels enamorats, però nosaltres, a Catalunya, ho farem el 23 d’abril amb Sant Jordi, entre llibres i roses. Tot i això, avui és un bon dia per parlar d’amor i de fe.

Cal fe per estimar sense límits? Aquesta pregunta surt sovint en converses i debats entre creients i no creients. Estimem perquè creiem o creiem perquè estimem? Estimar sense límits no és una idea abstracta. És una lluita diària, perquè la vida empeny a protegir-se, a pensar primer en un mateix i a triar solucions ràpides que no sempre passen per l’amor.

Estimar fa mal. Donar empobreix, almenys d’entrada. Qui estima s’exposa sovint sense garanties de retorn. Per això l’amor fa por i genera dubtes. Tot i així, la realitat parla clar: hi ha persones que estimen sense límits sense considerar-se creients, mares i pares, voluntaris, gent que ho dona tot per un ideal, persones que fan del servei una manera de viure. L’amor gratuït existeix i ningú no en té l’exclusiva.

Això revela una capacitat sorprenent de la persona humana: anar més enllà d’un mateix, estimar fins al final, fins i tot fins a donar la vida, encara que no es controlin els resultats, encara que sembli absurd. La ciència explica que alguns animals moren per salvar les cries; és instint, però també és una paràbola. En l’ésser humà, aquesta capacitat esdevé lliure, conscient i radical, com si hi hagués una espurna més fonda, una crida a transcendir.

Transcendir no vol dir fugir del món, sinó no quedar-hi atrapat, no tancar-se en el que es pot controlar, mesurar o calcular. Aquí, la fe no anul·la res. Afegeix, no crea l’amor, sinó que l’il·lumina. El creient no estima més que ningú, però descobreix una connexió entre l’amor humà i l’Amor amb majúscula: en Jesús de Natzaret, Déu es fa proper fins al crit de la creu, fins a l’extrem. Ser cristià no és posseir l’amor, sinó ser-ne responsable i testimoni.

Aquest dia ens recorda que estimar no és només fer regals o roses, sinó aprendre a donar el millor de nosaltres mateixos cada dia, en gestos petits i valents que construeixen un món més humà. I així, l’amor sense límits deixa de ser un ideal llunyà i es fa possible aquí i ara, al nostre cor.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona