La setmana passada, veient l’expectació que aixecava el nou viatge de la NASA a la lluna, era inevitable reviure l’explorador espacial que tots i totes portem dins. Quan ets petit, la lluna, allò tan llunyà i tan present a la vegada, es torna un símbol dels llocs on voldries arribar encara que sembli impossible. Un somni inassolible, però al mateix temps profundament tangible. És fora del teu abast i també creus que la podries arribar a tocar amb la punta dels dits. Un misteri que contemples només aixecant la mirada, gairebé com un recordatori del camí que has de recórrer per convertir-te en protagonista de les ficcions que veneres. Per a alguns, la lluna també és el principi d’una altra cosa, el port que delimita les infinites possibilitats de l’expansió de l’univers. El cineasta Steven Spielberg, segurament l’home que més ha fet perquè ens creiem els impensables, estrena aquest estiu El dia de la revelació, en què ens presentarà un món abocat a un debat gens estrany en els temps que corren: què passaria si trobéssim indicis de vida extraterrestre? Ens ho creuríem? Quines conseqüències tindria? Com reaccionarien unes societats tan polaritzades com les nostres, condicionades pels prejudicis i els dogmes? Havia de ser ell qui proposés aquestes disjuntives, perquè al capdavall la ficció moderna, la que ell ha contribuït decisivament a apuntalar, és la crònica d’una evolució cap a la falta de referents, cap al desencant i cap a la disrupció. Efectivament, si ara apareguessin unes naus alienígenes al cel, ens semblaria, primer, que és l’únic que ens faltava per veure en aquesta era tan eixelebrada. I després, veient qui governa les nacions més poderoses del món, entraríem en un bucle de terror, de tancament de files i de teories de la conspiració, aconseguint que els visitants, encara que vinguessin en pau, ens ataquessin per pur instint de supervivència. El pitjor és que si passés no ens semblaria estrany, perquè ja fa temps que hem normalitzat les atrocitats.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona