No enyoro passar un matí fent cua. Primer, la cua per saber en quina cua t’has de posar i, després, la cua pròpiament dita. Resultat: quatre hores de la teva vida llençades a les escombraries. Em venen esgarrifances recordant la matinada, la recerca d’una cadira lliure, el balanceig de les cames per facilitar el flux sanguini, repassar la documentació requerida, la mirada perduda o els somriures còmplices adreçats a aquelles mares que es veien obligades a esperar amb el seu fill acabat de néixer. No, no ho trobo a faltar.

Fa uns anys, algun il·luminat va decidir que la tortura podia canviar amb un petit gest. I així, la cita prèvia es va convertir en la pedra angular del nostre sistema d’atenció al públic. La llàstima és que aquesta mesura no va sorgir de la necessitat de fer la vida més agradable........

© Diari de Girona