Trump atacant l’Iran ha desencadenat l’infern a l’Orient Mitjà i el caos econòmic arreu. Què busca? Que els iranians no venguin petroli a la Xina. Trump i els falcons del Pentàgon creuen que la força ho és tot. Han fet del complex militar industrial nord-americà un mode de vida i un negoci. El secretari de Defensa dels EUA, Pete Hegseth, i la directora d’Intel·ligència, Tulsi Gabbard, sense cap experiència, són incapaços d’entendre que la diplomàcia, les relacions econòmiques i la cooperació forgen més aliances que la guerra per garantir el lideratge dels EUA. Segons la Universitat de Brown, el projecte Cost of War ofereix a Trump 750 bases militars en 80 països. La presència militar va augmentar ja en l’administració Biden en més d’una vintena de llocs tan diferents com Noruega, Espanya o Oceania. A Alemanya hi ha 60 bases compartides i moltes que només són dels EUA.

Des dels fets de les Torres Bessones el 2001, l’exèrcit nord-americà ha mobilitzat 2,7 milions de soldats i ha combatut en 22 països. Només a l’Iraq, Síria, l’Afganistan i el Iemen ha causat 4 milions de morts i desenes de ferits i desplaçats. Ara, els reptes són Gaza, Ucraïna (Trump vol que cedeixi un 20 % del seu territori, segons el vicepresident J. D. Vance), l’Iran i, després, vindrà Cuba. La Xina s’hi pot posar de perfil amb tal de poder amenaçar Taiwan. Xi Jinping té declarat que enguany ja té capacitat militar i econòmica per envair l’antiga Formosa. David Vine, autor de The United States of War, ha calculat que el seu país ha estat sempre en guerra tret d’onze anys de la seva història. És la guerra eterna sostinguda sobre el fals argument de la seguretat nacional. Per a ell, el seu supremacisme nacionalista (sempre s’han cregut «nació indispensable») coincideix amb el de l’home blanc, cristià i masclista.

Del 2021 al 2023 els EUA han participat en operacions antiterroristes en 78 països. El Pentàgon té acords d’ús conjunt de bases, on pot desplegar tropes en cas de necessitat, amb tots els països de l’OTAN, a més d’Austràlia, Filipines, Tailàndia, Emirats Àrabs Units, Kenya, Taiwan, Papua Nova Guinea i altres països del Pacífic. Es calcula que a inicis de l’any passat hi havia més de 1.000 soldats en combat actiu a Síria i uns 2.500 a l’Iraq. Sánchez pot oposar-s’hi, però no aturar l’activitat de Morón i Rota.

La tensió global des de fa un any ha revolucionat la indústria de defensa, arreu del món i també a Europa. Segons l’Stockholm International Peace Research Institute (Sipri), les cent empreses més grans del món per facturació van tenir el 2023 ingressos per valor de 632.000 milions de dòlars (un 4% més que l’any anterior). Les companyies estatunidenques ocupen els cinc primers llocs (per aquest ordre: Lockheed Martin Corp., Raytheon Technologies Corp., coneguda com RTX, Northrop Grumman Corp., Boeing, General Dynamics Corp.) i 41 entre les primeres cent (el 6è lloc l’ocuparia BAE Systems, del Regne Unit, el 7è, Rostec, de Rússia, i del lloc 8è al 10è, tres companyies xineses: AVIC, Norinco i CETC).

Si ordenem els països amb major despesa militar en milers de milions de dòlars, tindríem aquest rànquing: EUA (968), la Xina (476,6), Rússia (461,6), Alemanya (86), Regne Unit (81,1), Índia (74,4), Aràbia Saudita (71,7), França (64), Japó (53), Corea del Sud (43,9) i Austràlia (6,4). Europa vol augmentar la seva capacitat d’autonomia defensiva, però, vist que la seva indústria està molt fragmentada i atomitzada, no hi ha acord sobre com arribar a aquest objectiu. Brussel·les demana fusions d’empreses i compres conjuntes, temptejant de corregir la situació. Els EUA tenen problemes d’estoc: l’estiu passat The Guardian publicava que, a l’arsenal, hi havia sols un 25 % dels míssils Patriot que els EUA necessitaven; també era complicat reposar les bombes de profunditat ara utilitzades contra instal·lacions iranianes. I els invisibles bombarders B-2 ja estaven fora de producció. A Rússia, la despesa militar -equivalent a la de tot Europa i molt inferior a la dels EUA-, li passava el mateix: a Ucraïna havia disparat més de 10.000 coets d’atac i els arsenals també se li buidaven. Era un toc d’atenció, vist que no s’aturaren ni els coets ni el llançament de drons sobre Ucraïna. Pel que fa a la Xina, que a les seves drassanes fabrica fragates i submarins a un ritme impensable, les grans empreses del sector de defensa són estatals i necessiten col·laboració privada i guanyar terreny en el camp de les exportacions.

En aquest sentit, la Xina ha desaparegut del rànquing de països importadors els anys 2020-24 (ocupen els deu primers llocs Ucraïna, l’Índia, Qatar, l’Aràbia Saudita, el Pakistan, el Japó, Austràlia, Egipte, els EUA i Kuwait) i, en canvi, apareix en el 4t lloc, entre els deu primers països exportadors del món, que són aquests: EUA, França, Rússia, la Xina, Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Israel, Espanya, Corea del Sud.

A Espanya, el sector defensa ha crescut notablement els darrers anys, impulsat per l’increment de despesa pública (arribà al 2% del PIB l’any passat) i la demanda internacional després dels conflictes a Ucraïna, Gaza i l’Orient Mitjà. La despesa militar total del 2024 va ser d’aproximadament 13.400 milions d’€ (estimada en l’1,28 % del PIB), desglossats així: 5.900 M € per a personal (43,9 %), 4.000 M € en equipament i R+D (30 %), 1.500 M € en infraestructures / manteniment (10/12 %) i 2.100 M € per operacions i altres categories operatives (15 %). Tanmateix, la Tdae (Asociación Española de Empresas Tecnológicas de Defensa, Seguridad, Aeronáutica y Espacio) encara no ha donat les dades completes.

Armar-nos fins a les dents, servirà d’alguna cosa? Encara som tan crèduls de pensar que si vis pacem, para bellum? No seria millor, si vis pacem, para verbum?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona