L’edatisme (o discriminació per edat), mot que s’ha posat de moda (i que costà un viatge als jutjats de Madrid de l’expresident Pujol), és qualsevol prejudici, estereotip o discriminació basada en l’edat d’una persona. El terme va ser popularitzat pel gerontòleg nord-americà Robert N. Butler l’any 1969 i tant pot afectar persones grans (marginant-les perquè no saben utilitzar les noves tecnologies informàtiques, posem per cas) com a joves (pensar que són irresponsables, només per l’edat). El terme se sol referir, tanmateix, a les persones d’edat avançada com a fenomen social i cultural (no es contracten persones per «massa grans», s’amaguen als ancians decisions familiars, etc.). L’article 14 de la Constitució Espanyola, ens posa en guàrdia davant d’edatisme, la normativa laboral el prohibeix; la Llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació (15/2022, de 12 de juliol) puneix que l’edat sigui motiu de discriminació). A Catalunya també la inclou la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació (19/2020).

No sé de ningú que hagi guanyat un plet per edatisme. Les persones grans, els vells, ancians o jais, encara que es busquin subterfugis com el d’anomenar-los «tercera edat», fan nosa. Són un entrebanc, un destorb, encara que ajudin amb les seves pensions als seus descendents. Sobretot quan s’han deslligat dels circuits laborals i tenen alguna malaltia o pateixen alguna dependència funcional per accident, malaltia, discapacitat,........

© Diari de Girona