Metàfora d'una organització que ha superat la seva capacitat natural. / DdG

Hi ha poques paraules amb millor reputació empresarial que «créixer». Quan una empresa presenta els seus resultats, explica el seu pla estratègic o anuncia una nova inversió, el creixement acostuma a aparèixer com una evidència incontestable de progrés. Créixer en facturació, en clients, en plantilla, en mercats o en capacitat productiva. Fins i tot quan preguntem a un empresari com li va, sovint t’expressa una resposta en aquests termes: «Aquest any creixerem un x per cent».

És comprensible. Una empresa que no creix durant massa temps corre el risc d’estancar-se. I en mercats competitius, no créixer significa retrocedir. Però després de tants anys assessorant empresaris, cada vegada em sembla més interessant una pregunta que escolto molt menys sovint: créixer, sí, però fins on?

Aquest estiu les comarques gironines ens ofereixen una bona metàfora per pensar-hi.

Durant dècades hem celebrat l’atractiu de Girona i de la Costa Brava. Més visitants, més connexions, més activitat econòmica, més projecció internacional. Bona part del territori ha treballat, amb èxit, per aconseguir-ho. Però quan aquest èxit es consolida apareixen preguntes que anys enrere semblaven absurdes. Quanta gent pot absorbir un determinat municipi? Què passa amb la mobilitat, l’habitatge o els serveis? Quina experiència oferim al visitant? I, encara més important, quina experiència queda pels que hi viuen?

No pretenc entrar aquí en el debat sobre el model turístic. Perquè, de fet, no en sé res de res. Em sembla més interessant traslladar la pregunta al món de l’empresa. Potser allò que estem descobrint com a territori és una cosa que molts empresaris descobreixen,........

© Diari de Girona