Hi ha preguntes que no busquen una dada, sinó un mirall. Quan un periodista posa damunt la taula la qüestió del respecte que un líder es té a si mateix, no interroga el seu estat d’ànim, sinó l’arquitectura moral que sosté les seves decisions. En el context de l’OTAN, on tot sembla regir-se per balances de despesa, per inventaris de capacitats i per eloqüents promeses de dissuasió, recordar que el poder també és una qüestió de dignitat resulta, alhora, incòmode i necessari. La incomoditat no és casual: les sales on es negocien escuts defensius i dependències de tercers han après a considerar ingènues totes les paraules que no cotitzen a la borsa del «realisme». I, tanmateix, és justament en aquests espais on la paraula dignitat fa més feina.

Havia acabat la cimera de l’Aliança Atlàntica. El seu secretari general, el neerlandès Mark Rutte celebrava una roda de premsa l’objecte de la qual era el contingut explicable d’aquesta. Quan es va passar a l’apartat de preguntes, el periodista danès Rasmus Svaneborg es va aixecar, va agafar el micròfon i va llançar a Rutte una pregunta que semblava fora de lloc. No era sobre el 5% de la despesa militar, ni sobre Ucraïna, ni tampoc sobre la compra d’armes........

© Diari de Girona