Una ràdio a una botiga gironina. / David Aparicio

En els darrers dies tres fets al voltant de la ràdio han estat protagonistes. El primer, dilluns passat arran de la gran apagada elèctrica que ens va deixar sense llum, transports, telèfon o mitjans de comunicació. A menys que es disposés d’una ràdio amb piles. Després de caminar cinc quilòmetres pel centre de Madrid fins a casa (cosa que em va anar bé) el vell transistor em va connectar amb les emissores que continuaven emetent mercès a generadors d’emergència. En primera instància ja estava salvat. Fins i tot un veí que l’escoltava de lluny pel cel obert, ja que era un dia prou calorós i havia obert una finestra interior, em va demanar si podia pujar el volum. Tot un homenatge a Dies de Ràdio, la pel·lícula de Woody Allen de la que he manllevat el títol i on aquest mitjà s’erigia com el centre de la vida familiar i del barri.

La segona notícia havia tingut lloc el dimarts de Pasqua al matí. En Jordi Basté no dedicava el seu «davantal» de les 8 al tema que la immensa majoria dels seus oients donaven per segur, la mort del Papa Francesc. Van haver d’esperar un parell de minuts. En aquell moment el que feia era donar a........

© Diari de Girona