Tinc ben fixada a la memòria l’evolució d’aquest carrer des de la meva infantesa fins a l’actualitat. Són ben bé setanta anys d’història que ara culminen en una situació inquietant.

Abans però d’entrar en la situació actual, que serà la conclusió de l’article, permeteu-me primer una ràpida evocació històrica i personal. En primer lloc per a recordar que en aquest carrer hi van viure dos insignes gironins, republicans de soca-arrel, que van deixar petjada a la història de la ciutat i que no podem parar de reivindicar: d’una banda Miquel Santaló i Parvorell, alcalde, ministre, conseller, que va morir a l’exili de Mèxic, i de l’altra Carles Rahola i Llorens, executat pels franquistes el dia 15 de març de 1939. Un i altre van veure desfilar i van acollir generosament les corrues de republicans que emprenien el camí de l’exili en els darrers dies de la Catalunya republicana. Hi ha sobre aquest moment nombrosos testimonis literaris i memorialístics.

Un cop acabada la guerra civil l’any 1939 es va traslladar a aquest carrer el negoci familiar que fins aleshores i des de 1904, havia estat a Sant Nicolau i en els entorns de la plaça de Santa Llúcia i de la plaça de Sant Pere. Quan el besavi Esteva Farreras va comprar Sant Nicolau les escriptures parlaven d’una «fábrica de aserrar madera» i en el llenguatge familiar, els avis i els pares, anar a la feina era anar a la fàbrica. L’any 1936 l’alcalde Francesc Tomás havia signat amb........

© Diari de Girona