Les ciutats mai no estan acabades del tot. Parlar de ciutats acabades en el sentit que han completat el seu marge de creixement i han consumit la totalitat del seu territori és inexacte i fomenta l’equívoc.

És veritat que hi ha ciutats (Barcelona o Girona podrien ser exemples) que tenen termes municipals limitats i que, en molt bona mesura, han consumit el seu sòl urbà. Però això no vol dir que ens trobem davant de ciutats inamovibles. La vida de totes les ciutats és un permanent fer, desfer i refer. La idea que ens en fem en un moment donat, la fotografia instantània, només és el reflex d’una realitat transitòria, per molt que ens pugui semblar una imatge destinada a la permanència. En aquest sentit, la Girona d’avui és percebuda com una realitat inalterable només per les generacions més recents, mentre que, si agafem la perspectiva d’un segle, les modificacions que ha viscut la ciutat permeten a gent d’una certa edat establir punts de referència al passat més immediat i concretar les modificacions que podem retenir en la nostra pròpia memòria evolucionada.

Hi he pensat aquests dies quan ha sortit publicada a les xarxes socials una fotografia de l’antic pont del Galligants entre el carrer del Llop i el carrer Galligants, abans que es construís l’actual plataforma on aparquen cotxes i que modifica substancialment aquell espai urbà. La fotografia de L’Abans, aquestes recopilacions fotogràfiques enciclopèdiques que ens ofereix l’editorial Efados, m’ha evocat els anys de la meva........

© Diari de Girona