El tren com a mostra sistèmica
Dos trens AVE a l'estació de Madrid-Puerta de Atocha / Gustavo Valiente - Europa Press
Aquesta setmana circula l’argument que l’accident d’Urda és una qüestió de mala sort, del destí, com el d’Adamuz o com el de Gelida. Cap d’aquests, ni el d’Angrois el 2013, es va deure a la mala sort ni al factor humà. Tots són resultat de forats de seguretat ferroviària i d’un mal manteniment de la infraestructura. Més encara, son el resultat d’una política errònia per part dels dos partits al govern que van pensar més en l’arrogància, l’orgull, la supèrbia, la ostentació de tenir la xarxa d’alta velocitat més llarga del món després de la Xina, que no pas en la modernització de la societat. Això, que s’amplifica amb una política preexistent i deliberada de xuclar recursos d’arreu d’Espanya cap a Madrid, i afavorir el funcionament de les grans companyies constructores (amb els corresponents casos de corrupció), sembla que ha derivat en que el model s’hagi escapat de les mans.
Convé fer-se la pregunta següent: si França i el Japó, que van ser els primers països en desenvolupar l’alta velocitat, tenen una longitud molt inferior a la xarxa que té Espanya, per quina raó no han fet el desenvolupament de la xarxa en longitud com ha fet Madrid? Una raó és que la inversió per quilòmetre en els seves xarxes és més elevada que aquí, segurament........
