Hi ha biografies que semblen escrites a llapis i d’altres que decidim gravar en pedra. Les primeres són les nostres: plenes de matisos, contradiccions i decisions que sabem explicar. Les segones pertanyen als altres. Sobretot si ocupen un càrrec públic, dirigeixen una empresa o aspiren a representar-nos.

No sé si som els ciutadans els qui exigim als altres una coherència que nosaltres difícilment suportaríem o si ho hem après perquè els mateixos partits ens han educat en aquesta severitat. Durant anys, la política ha convertit qualsevol error de l’adversari en una prova d’indignitat, qualsevol contradicció en un engany i qualsevol episodi del passat en una sentència sobre tota una trajectòria.

Els partits han elevat tant l’exigència que han construït una presó per a tothom. Ens han persuadit que només mereix confiança qui no s’ha equivocat mai, oblidant que l’única manera d’arribar sense errors és no haver assumit decisions importants.

Volem governants inatacables i professionals amb experiència, però sense cicatrius: que coneguin el fracàs sense haver fracassat i que prenguin decisions difícils, sempre que les encertin.

Després arriba l’arqueologia moral: una frase antiga, una empresa fallida o una opinió que ha envellit malament. Ho recuperem com una prova definitiva. El context i l’evolució desapareixen. Un instant passa a explicar tota una vida.

La tecnologia ho conserva tot, però nosaltres hem perdut l’art de recordar bé.

Això no significa justificar la corrupció,........

© Diari de Girona