Passar els dies de Setmana Santa en un hospital públic no és recomanable. Si no és possible escapolir-se de la tirania de la malaltia, aleshores cal resignació per suportar l’infern de l’internament.

A l’entrada del centre sanitari es deixa tota esperança en mans de la burocràcia administrativa que regenta aquestes instal·lacions. Així, els treballadors formen part d’un engranatge meticulós, que sota l’empara de l’eficàcia i l’eficiència, s’ocupa de seguir les pautes marcades sense desviar-se ni un instant del camí traçat.

A la realitat, però, el funcionament es veu llastrat per la manca de personal especialitzat i l’obsolescència dels elements que haurien de donar cobertura a una actuació modèlica.

Les llistes d’espera són un malson per qui ha de ser tractat, però quan per fi arriba el dia i l’hora, no s’ha de cantar victòria: els retards en els preoperatoris es fan eterns i el malalt, impotent, acumula patiment sobre patiment.

Una vegada s’ha entrat en el regne de la son no resta més que despertar amb un sabor a cotó a la boca i un somriure als llavis per haver superat una prova de foc.

Vindran dies de lenta recuperació amb la vigilància de sanitaris experts i l’esguard de familiars i amics.

Passada l’angoixa pel sotrac sofert, és el moment de considerar les llums i ombres d’un sistema de salut que necessita renovar-se contínuament per mantenir la prestació dels serveis que la ciutadania demanda.

Ningú dubta de la professionalitat de la majoria de les persones dedicades al servei que integren la Babel d’un centre assistencial, i la deferència en el tracte al pacient. Per això cal escoltar les seves reivindicacions, destriant aquelles que responen a un sentiment corporatiu que busca privilegis respecte a altres col·lectius de les que són necessàries per millorar la salut dels ciutadans.

En tot cas, és una història personal que correspon a un episodi d’un serial amb un final que encara s’ha d’escriure.

En aquestes circumstàncies cal cercar la tranquil·litat necessària per desfer els núvols de mala llet i cantar una cançó de Rosalía:

«Sueño que estoy andando

Por un puente y que la acera (mira, mira, mira, mira) / Cuanto más quiero cruzarlo (va) / Más se mueve y tambalea» (Malamente, 2018).

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona