L’any 1919, després de la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles va establir l’anomenat «sistema de mandats», tutelat per la Societat de Nacions, per tal d’administrar les antigues colònies dels imperis turc i alemany. No hi ha millor descripció d’aquell invent catastròfic que l’hilarant capítol de la novel·la Bella del Senyor, d’Albert Cohen, en el qual es descriu com un dels protagonistes, Adrien Deume, funcionari de pa sucat amb oli de la Societat de Nacions, malmena els dossiers de diferents mandats, entre ells el de Palestina.

El 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial, els mandats -rebatejats «territoris sota fideïcomís»-, van quedar sota la supervisió del Consell d’Administració Fiduciària, o de Tutela de les nounades Nacions Unides, amb l’objectiu de promoure el desenvolupament progressiu d’aquests territoris cap a la independència.

Més de cent anys després de la seva suposada defunció, els gemecs d’agonia del difunt Imperi Otomà encara continuen. Tal com també succeeix, per cert, amb les despulles d’un altre il·lustre cadàver, l’imperi austrohongarès, la indigesta deglució del qual per part de Stalin enllaça clarament amb l’actual política expansionista de Moscou a Europa. Sovint els imperis són de mal enterrar.

La dissortada........

© Diari de Girona