Fa temps, anys, que venim arrossegant un gran dèficit en humanitats (potser trenta o més) i creient que no pagaríem cap preu. Avui hem arribat a una situació ja límit. Un malestar que s’expressa segurament de forma indirecta en el sector de l’ensenyament públic i en un més que deficient, per no dir ridícul, subsector formatiu d’educació permanent (no confondre amb la formació ocupacional i contínua, de treballadors i aturats), que al seu torn es barreja i es confon a la vegada amb l’educació o formació d’adults.

Anem a veure com aquest aiguabarreig de deficients respostes públiques està provocant i a la vegada amagant un gran buit, un enorme buit, que ja fa molts anys que va en augment i semblaria no treure la son als diferents governs que es van succeint a nivell d’Estat i a Catalunya. I tampoc empeny ni pressiona els partits i sindicats d’esquerra.

Em refereixo al volum d’analfabetisme funcional que tenim in crescendo amb els nous analfabets funcionals. No deixa de ser sorprenent i lamentable, i així s’ha de dir, que tenint entre 12 i 16 milions d’analfabets funcionals, s’hagin dedicat tants esforços, diners (milions i milions de les arques públiques), publicitat institucional (que ha sortit gratis a les grans tecnològiques, en tant que promoció comercial indirecta), programes de TV públics i tot tipus d’oferta en alfabetització i formació digital. Mentre, s’ha deixat de banda, o bé per a qui vingui darrere, la formació de tots aquests milions de persones, que a poc a poc van entrant en processos d’anomia social, que poden portar a processos d’inculturació i alienació. S’ha engrandit i magnificat tant la necessitat d’estar connectats, que s’ha oblidat que som éssers socials, que necessitem tenir vincles i gestionar relacions humanes per poder funcionar en aquesta societat cada vegada més complexa. Que, a part de saber escriure, llegir i tenir nocions de càlcul o tenir una titulació, cosa que no poden fer ja d’entrada un 3% de població analfabeta total, també hem de tenir capacitats per poder participar en aquelles activitats i situacions que requereixen competències específiques, funcionals o bàsiques per poder actuar i maniobrar de forma eficaç a nivell familiar, social, de grup, comunitat o polític. Allò que en definitiva es defineix com a alfabetització funcional.

S’ha arribat a l’extrem de confondre, creure i substituir, en moltes administracions, sobretot locals, allà on més negligent resulta la «confusió», l’alfabetització funcional per la digital.

Que els negocis digitals, empreses informàtiques i grans tecnològiques no tinguin cap interès en la formació en competències bàsiques, és normal, no és la seva competència; el que no és de rebut és que les administracions, televisions i universitats públiques (per no dir tots els organismes d’ensenyament) hagin sucumbit fa anys al miratge digital, a l’apologia digital i, en alguns casos, al ciberfetitxisme (ara catapultant la IA), per més que és evident que té molt a veure la influència des de fa anys del Mobile World Congress i tot l’entramat de fundacions, programes, convenis, etc., que ha anat teixint aquest holding i lobby empresarial, molt més que un «congrés» anual.

Com a producte de tot això, probablement Espanya sigui el país europeu on la paradoxa i fractura entre una alta digitalització i un baix nivell d’educació permanent, pobresa cultural i anomia social, estigui provocant la societat de la ignorància més extensa d’Europa, en tant que als vells analfabets s’hi han de sumar els nous, aquella població lectora i escriptora corrent, digitalitzada, més o menys culta, però que té límits (per manca d’acompanyament) en no poder processar sense angoixa i estrès l’actual, vertiginosa i hiperbòlica allau d’informació i saber disponible. Ja fa temps que se’ns ven la societat de la informació, la tecnològica i la digital, però no el seu revers, la societat de la ignorància, la incultura i la desinformació (aquesta sí, però de forma esbiaixada). No deixa de ser curiós que quatre espanyols, dels quals tres catalans (Antoni Brey, Gonçal Mayos i Marina Subirats), siguin capdavanters a Europa en advertir sobre aquest fenomen, que avui a Espanya i Catalunya ja és una epidèmia, on les institucions no saben/no contesten, i on les esquerres, com sempre, amb tot el que sigui una patata calenta, amaguen sota la catifa (tot i pagar un alt preu fa temps per fer-ho).

Avui, el camí cap a la ignorància augmenta quan les connotacions negatives d’aquesta van desapareixent amb tanta mediocritat política i tant programa escombraria per TV. Avui, uns, tot i tenir totes les facilitats per accedir al saber, s’aparten en lloc d’estar estimulats i fugen, i, en altres, una certa ignorància actuaria com a facilitadora per guanyar-se la simpatia de tercers. Un clar exemple el tindríem en les noves generacions, les més formades de la història i les més digitalitzades, que són les que més fugen de la informació i, dins d’aquesta, de la informació política. I com són les que més se les ha induït a les xarxes socials, no cal dir què està passant. No cal buscar espantalls en el tecno-feudalisme o l’extrema dreta. Són les institucions i les generacions adultes les que hem sembrat el que ara veiem.

En qualsevol cas, creixents sectors de població, inicialment amb una certa cultura, avui ja no els serveix, no és suficient per a aquest desafiament i opten per passar del coneixement a l’entreteniment, potser contaminats també per moltes tertúlies de TV i de ràdio, actes socials i culturals, fins i tot reunions polítiques, on prima la «xefla», l’acudit i la rialla. La conyeta, vaja. El símptoma d’un analfabetisme volgut i culpable.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona