Aquesta vegada, sopem a casa, dic, en un rampell d’eufòria, pel grup de whatsapp. La Victòria envia immediatament una emoticona de celebració. La Júlia opta per la carona a la que li explota el cap. I la Mila, més pràctica, diu que ella farà guacamole i humus, i que li demanarà a en Pau que ens faci un dels seus espectaculars milfulls de nata. No li dic pas que no, i les altres dues de seguida diuen que elles s’encarreguen del vi. Amb amigues així, tot és fàcil, penso.

No hem tingut ni temps de tastar l’humus d’albergínia que ha fet la Mila, que la Júlia ens diu que porta uns quants dies somniant amb l’amant-nòvio que havia tingut i que va resultar ser un pàjaru dels grossos. «De veritat? Però… que hi has parlat o alguna cosa?», pregunto, una mica espantada, no sigui que s’hi hagi tornat a enredar. No, no, ens tranquil·litza. No en sap res des d’aquella vegada que la va escriure per intentar fer-li pena i no el va contestar, ja fa més d’un any. Totes respirem, alleujades. «Però no sé per què hi somnio tant. I si li ha passat alguna cosa? I si s’ha mort i m’està enviant senyals?» Riem, perquè ens adonem que la Júlia està més intrigada que no pas amoïnada. «Que t’enviï senyals profitoses, com la combinació de l’Euromillones», contesta la Victòria. «Ho dic de veritat. No entenc per què hi somnio», insisteix ella. La Mila -ja us ho he dit, que és molt pràctica- li pregunta si ha mirat quan va ser l’última vegada que es va connectar al whatsapp. «Ah, no hi havia pensat!», diu la Júlia, mentre treu el mòbil. «S’ha connectat fa vint minuts, és viu!», ens informa, ensenyant-nos la pantalla.

«Viu i molt lleig», afegeixo jo, que no m’he pogut estar de fixar-me en la foto. «Uala, és veritat!», corrobora la Mila. La Júlia amplia la imatge, i ens entretenim una estona a repassar tots els defectes que li trobem: les bosses que li empetiteixen els ulls, les arrugues a l’entrecella, la calvície cada vegada més evident (més li valdria rapar-se del tot, coincidim les quatre), el lleu estrabisme que temps enrere a la Júlia li havia semblat atractiu, el color gens temptador de la seva pell (d’un rosadet força anguniós), l’intent inútil de semblar interessant, seductor i despreocupat alhora, d’aparentar una edat que ja no té. Fins i tot analitzem el desordre que es veu al fons de la foto i que, segons la Victòria, demostra que continua sol com un mussol: segons el seu raonament, si tingués nòvia es preocuparia de tenir la casa una mica més polida.

«I tu, Victòria? Com tens la casa i el cor?», s’atreveix a preguntar la Júlia. «La casa, caòtica, com sempre. I el cor, cada dia una mica més ordenat», respon. Reomplim les copes mentre ens explica que ha tornat a anar a la psicòloga i que cada cop té més interioritzat que ha d’evitar qualsevol relació amb el mal home que tant l’ha fet patir, però que també sap que no està immunitzada. «Ja ho sabeu bé prou vosaltres. Encara que, aquesta vegada, em sembla que vaig pel bon camí». A nosaltres també ens ho sembla, corrobora la Mila. El pròxim sopar, a casa teu, Victòria. Tenim ganes de tornar-hi.

© Diari de Girona