La paraula enveja, per alguns filòlegs, és un manlleu del llatí, d’«invidere», que significa mirar amb mals ulls. D’aquí ve «mal d’ull». En castellà, l’etimologia «envidia» fa més evident que és el préstec del llatí i el sentit literal és mirar amb mals ulls algú, amb recel, amb molta desconfiança.

El mal d’ull és una de les supersticions més antigues, amb uns 5.000 anys d’història; els seus orígens documentats es troben a l’antiga Grècia, Roma i Mesopotàmia, i s’estengué per tota la conca mediterrània i en altres cultures del món.

De petit, com que em relacionava bé amb gent del camp, vaig sentir a parlar del mal d’ull, un malefici que espantava molt; el poder de fer mal l’atribuïen a dones grans que havien tingut una rara relació amb diables o amb mals esperits, els quals les havien compensat amb la capacitat de crear sortilegis contra persones odiades.

Segons el mite, l’enveja o la gelosia concentren una energia negativa molt potent en els ulls del gelós cobdiciós, el qual projecta un raig perillosament nociu en mirar fixament la víctima; si una persona té una ratxa de mala sort, mals físics o desgràcies familiars inexplicables, és perquè algú l’ha condemnat.

Per combatre el mal d’ull, la........

© Diari de Girona