Una imatge d'arxiu de recurs d'una aula. / ACN

«L’escola ha mort» va ser un assaig contra l’escola tradicional amb la pretensió de dinamitar-la. El llibre acusava els mestres de ser transmissors dels valors morals i ideològics del sistema capitalista més reaccionari. L’educació, indiscutiblement, serveix per adoctrinar els infants per mor d’aconseguir una població obedient, d’homes i dones afins i dòcils.

Per aquest motiu, la dictadura franquista va prohibir la publicació de l’assaig, encapçalat per una frase de l’antropòloga Margaret Mead, que confessava que els seus avis no la van portar a l’escola perquè volien per a ella una formació integral. Desitjaven una escola inconformista, dedicada a una ensenyança no contaminada per la religió, l’ètica i la política.

L’escola que nosaltres vam conèixer ha mort perquè el món, des de l’aparició d’internet, s’ha fet audiovisual i la cultura tradicional serveix per a ben poc. Tanmateix, encara el col·legi és la primera institució social externa al grup familiar amb la qual els nens mantenen una relació duradora. Al col·legi s’hi entra nu, com vinguérem al món, i se’n surt ensenyat amb la idiosincràsia del país on hem nascut: llengua, religió, costums, cultura. Innegablement, els mestres fan una de les funcions més destacades, atès que la societat els confia la missió de conservar la identitat cultural i, per tant, en certa manera, hi té dipositada la seva supervivència.

Els estudiants de magisteri, abans, eren de classe mitjana baixa, de pares d’ordre, religiosos, conformistes, la majoria franquistes, gent conservadora, i els mestres, educats en aquest sistema, ho van transmetre als alumnes; perpetuaven el pensament del sistema i, a les escoles, si era necessària la violència física contra els deixebles, ells l’aplicaven amb plaer i sadisme.

L’escola sempre ha estat una gran empresa de l’Estat que li resulta molt cara de mantenir i, per aquest motiu, ha permès, al llarg de la història, escoles privades regentades per ordres religioses, algunes molt elitistes, d’on sortiran els futurs governants, empresaris i dirigents polítics.

Actualment, els ensenyants, molt enfadats amb raó, han sortit al carrer a manifestar-se perquè se senten mal tractats. De nou, la frase «passar més fam que un mestre d’escola» torna a ser evocada. En el període franquista, els mestres anaven eixuts de butxaca perquè el dictador, sabedor que estaven mal remunerats, pagava amb vacances; cap professió, ni abans ni ara, gaudeix de tants dies de festa, la qual cosa permet a alguns ensenyants espavilar-se fent activitats lucratives, com classes particulars o portar la comptabilitat d’alguna empresa, per arribar a fi de mes. No es va reconèixer econòmicament la tasca dels educadors i tampoc podien queixar-se en aquell règim.

L’Estat, en plena democràcia, continua regalant uns tres mesos de descans, que resulten antipàtics per a la resta de la gent treballadora, puix que disposen de pocs dies de solaç, però les famílies tampoc voldrien portar les criatures a les escoles a partir de juny fins a finals d’agost, que són uns forns.

L’escolarització obligatòria mai havia estat tan sacsejada i ningú sap massa bé què cal ensenyar a les aules. Quin és el concepte que s’alça dominant: aprendre per aprendre, saber per saber? El que s’ensenya ha de tenir una utilitat social? Si donem per bo que el fet de saber ha de ser útil, l’any 2032, quan aquests nois trepitjaran el carrer real, què serà convenient saber: Llatí, Química, Literatura, Història, Matemàtiques, Filosofia, Física?

Així doncs, què cal ensenyar, què cal fer? Segurament, continuar fent el que s’ha fet i observar molt com eduquen els altres països, que també estan desconcertats. Tot s’improvisa i, si es diu que s’ha d’introduir més informàtica o s’ha d’ensenyar millor com funciona la IA, s’accepta sense oposició. El batxillerat, en la majoria dels països avançats, era molt semblant: Física i Química, Biologia, Història, Matemàtiques, nocions de llatí, un xic de grec per als de Lletres, Literatura, Geografia, etc. Moltes d’aquestes assignatures han desaparegut i se n’han introduït de noves. Catalunya es desploma segons l’últim informe PISA, que demostra que ha baixat de cop 7 punts en comprensió lectora i se situa al final de la cua; només per sota hi ha Ceuta i Melilla.

La Montserrat va tornar a fer classes a l’ESO i al Batxillerat en un institut; estava escandalitzada per la dificultat dels alumnes a concentrar-se o a prestar-li atenció. No entenien els escrits; la sobresaltava la ignorància i el desinterès per tot el que exigeix un mínim esforç mental. També es va sorprendre que les noies entressin tan desvestides com quan van amb l’uniforme d’anar a la discoteca.

La pregunta que es fa Europa és què és bo i necessari ensenyar a l’escola, què és formatiu perquè els xics puguin ingressar ben equipats en un món canviant, i la resposta no existeix. Saber què s’ha d’ensenyar a l’escola és una qüestió, de moment, irresoluble i tots els països van improvisant amb la millor bona intenció.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona