Quan la nostra filla Laura era petita –i per molt que sembli mentida, tots els adults hem estat petits alguna vegada, i per a la mare el seu bebè ho és per sempre–, en Jordi insistia que li parlés en rus. Hom pensaria, amb raó, que l’interès per la llengua i la cultura russes que el bon home va desenvolupar amb una rapidesa admirable a partir del canvi de segle, i a conseqüència del nostre casament, m’ompliria de satisfacció. I així va ser, sens dubte. Tanmateix, no em resultava gens fàcil dirigir-me a aquell ésser nou de trinca, d’ulls intensament blaus que més endavant es convertirien en un color canviant com les pedres dels Urals –ull de tigre, ull de gat–, que em mirava amb expressions inoblidables de pau, indignació i diversió, en una llengua del tot incomprensible per a l’entorn.La pràctica totalitat dels nostres amics, coneguts i familiars en aquest gloriós racó del món –amb l’honrosa excepció del feliç pare de la criatura, que per aquell temps ja havia........

© BonDia