A la Unió Soviètica, una mare de més de deu fills rebia el títol de “mare-heroïna” i una medalla que ho celebrava. De petita, jo volia ser-ne una. L’ambició horroritzava la meva mare –deu fills li semblaven un malson–, però a mi m’atreia aquell epítet heroic. Potser per les ganes de germans (que després van arribar quan jo tenia onze anys) o per la propaganda televisiva i els llibres d’herois que devorava. El meu avi, militar jubilat, però, em va inocular una aversió profunda a la guerra. Cada 9 de maig, el Dia de la Victòria, se’ns demanava que algun avi vingués a classe a parlar. Els meus avis veterans, condecorats, mai no hi van voler anar. L’avi Alexandre, que aquell dia es posava l’uniforme i les medalles, responia amb tristesa: “No vull recordar la guerra. La guerra no hauria d’existir”. I m’ho vaig creure per sempre.Tot i així, ser heroïna semblava una bona idea, i el pla era parir-ne deu. Ara, quan dic a la meva Laura –filla única– que hauria d’haver-ne tingut nou........

© BonDia