A contrapel de la història

Julià de jòdar

VilaWeb

0
01.03.2026

Albert Forcades: “Esperava que Parlon i Trapero demanessin disculpes”

La fiscalia demana més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats en la protesta per Hasel a Vic

Boye: “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”

RL1 i RL2, el cas real de canvi de gestió que posa en evidència ADIF i RENFE

Una “grollera negligència mortal”: així assenyala la jutgessa a Mazón el camí de la presó

Magda Oranich: “Voleu tornar a la dictadura? Xavals, perquè no l’heu viscuda!”

El Tribunal Suprem para els peus a Trump en una batalla històrica sobre qui ostenta el poder als Estats Units

Per què el 23-F ara? Els secrets que Pedro Sánchez encara amaga

[FOTOGRAFIES I VÍDEO] València torna a eixir al carrer per demanar a crits la presó per a Carlos Mazón

S’ha mort l’artista Eugènia Balcells, pionera en l’art audiovisual

Helena Solà estripa el carnet d’ERC: “La renúncia permanent no construeix cap projecte”

Junts porta al parlament i al congrés i senat espanyols la desaparició del català a les autopistes

Augmenten a nou les víctimes per l’impacte d’un míssil iranià al centre d’Israel

Si res ens ensenya el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, és que hem viscut sempre en “estat d’excepció” i que hem fet com si no hi fos. Perquè, en la tradició dels oprimits, l’“estat d’excepció” és la regla. I com que hem fet com si no hi fos, els vencedors i els seus còmplices ens han pogut imposar la seva visió continuista de la història –“els fets són aquests, i ens són transmesos així”– per justificar la seva victòria fins avui i per sempre. Se’n desprèn, doncs, que, només capgirant la visió de la Història dels opressors, els oprimits podran imposar el veritable estat d’excepció. Perquè, així com no hi ha mitges opressions, tampoc no hi pot haver alliberaments mitjans: o ets plenament lliure o estàs absolutament oprimit. No hi ha “etapes intermèdies” per als oprimits: alguns en diran “democràtiques”, però són els col·laboradors necessaris dels vencedors en distints moments: en temps de la continuïtat disfressada del franquisme anomenada “transició”; en temps de la continuïtat de la unitat d’Espanya anomenada “estat de les autonomies”; o en temps de la renúncia a vèncer anomenada “procés”, que posava la veritat davant els ulls de tothom, una veritat que va encegar els polítics que ens havien de deslliurar de l’opressió. I si encara n’hi ha, d’oprimits, que volen creure que hi ha “etapes intermèdies”, senyal que han fet seu el relat del vencedor –una visió que aboca a l’acceptació de la derrota perpètua per part dels oprimits. Com va dir Walter Benjamin, “ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç”. I és cert que no ha parat de vèncer, perquè els oprimits no han canviat la seva manera d’entendre la història.

I això és aplicable, igualment, a escala universal: espantar-se, ara, del terror imposat pel feixisme internacional (el “nou ordre”, com anticipen els diaris còmplices) és senyal que vam tenir la veritat davant els ulls i no la vam saber veure, ens va encegar. I ens va encegar perquè totes les guerres viscudes, generació rere generació, no són pas un munt de circumstàncies bèl·liques, sinó la crua manifestació que els damnats d’aquest món han d’estar sotmesos perpètuament a l’estat d’excepció, i acceptar-ho. I no poden esperar treva sota el (fals) progrés imposat pels dominadors. I qui ara ens vulgui fer posar del costat de les noves guerres imperials, com a l’Orient Mitjà, per la senzilla raó que els agressors són més ferotges que aquells a qui ataquen, això significa posar-se de nou al costat dels qui tornaran a escriure la Història com una successió de fets: el destí manifest que són els opressors universals que han d’escriure el relat per convèncer els oprimits que cal que continuïn on són. Perquè, a diferència del dictum de Camus, la seva justícia ha d’estar per damunt de qualsevol consideració humana. Però, és que podem esperar una naturalesa humana en la inhumanitat dels oprimits? Per què revoltar-se, si, en essència, no hi hauria res de permanent a preservar? Tanmateix, la revolta no té mesura: més aviat, la revolta és la mesura.

Pasolini ho exemplifica en el poema “Profezia”, del recull Il libro delle croci (1964), que dec a la gentilesa de Mercè Solà Gussinyer, i del qual ofereixo una traducció pròpia:

Alí dels Ulls Blaus un de tants fills de fills, baixarà d’Alger, damunt naus de vela i rems. Els acompanyaran milers d’homes escarransits, ulls de quissos com els dels pares damunt les barques varades als Regnes de la Fam. Duran amb ells les criatures, i el pa i el formatge, en papers esgrogueïts del Dilluns de Pasqua. Duran les àvies i els ases, sobre les trirrems robades als ports colonials. Desembarcaran a Crotona o a Palmi, per milions, esparracats, asiàtics, i amb samarretes americanes. De sobte els calabresos diran, de trapelles a trapelles: “Vet aquí els vells germans, amb fills i pa i formatge!” Sortiran de Crotona o Palmi cap a Nàpols, i d’allà a Barcelona, Salònica i Marsella, a l’Inframon de les Ciutats. Ànimes i àngels, ratolins i polls, amb el germen de la Història Antiga, volaran davant els valiats.* Ells sempre humils, sempre febles, sempre tímids, sempre culpables, sempre súbdits, sempre petits, els que mai no van voler saber, els que només tenien ulls per a implorar, els que van viure com assassins sota terra, els que van viure com bandolers al fons del mar, els que van viure com bojos enmig del cel, ells que van construir lleis al marge de les lleis, ells que es van adaptar a un món sota el món, ells que van creure en un Déu serf de Déu, ells que cantaven a les matances dels reis, ells que dansaven en les guerres burgeses, ells que pregaven en les lluites obreres…

…deixant de banda l’honestedat de les religions pageses, oblidant l’honor de l’inframon, traint el candor dels pobles bàrbars. Rere el seu Alí d’ulls blaus –sorgiran de sota terra per a matar– sorgiran del fons del mar per a agredir –baixaran de dalt del cel per a robar– i abans d’assolir París per a ensenyar la joia de viure, abans d’assolir Londres per a ensenyar a ser lliures, abans d’assolir Nova York per a ensenyar a ser germà –destruiran Roma i damunt les seves ruïnes oferiran el germen de la Història Antiga.

El mateix Walter Benjamin va deixar escrit que Robespierre veia, en l’antiga Roma, un passat prenyat de temps actual, que calia fer esclatar per arrencar-lo de la continuïtat de la història; i saltava sobre el passat, en efecte, però ho feia sobre l’arena dels dominadors. Els oprimits han de fer el salt a l’aire lliure de la història per alliberar-se.

*Governació marroquina provincial o regional, administrada per un valí.