Sánchez enamorat, l’esclat de la claveguera i la sospita damunt Illa

El desafiament català d’un professor d’Indiana: “La millor aportació que podeu fer al món és continuar la vostra lluita”

La darrera lliçó del professor Delgado: “Entre tu i les meves idees, em quedo amb tu”

Miquel Puig: “La gran selecció d’immigrants no es fa a la frontera, sinó amb els llocs de feina”

Els MIR esclaten després de la mort de tres residents en menys d’un any i amenacen amb una vaga indefinida al setembre

Josep-Anton Fernàndez: “Els catalans han oblidat que són immigrants”

Francesc Xavier Vila: “No ens enganyem: la integració ‘low cost’ no existeix”

Matrícula d’honor al batxillerat, però sense dret de fer la selectivitat: el malson burocràtic de l’Anhel

Els docents decideixen de mantenir l’acampada de València però la mouen per no destorbar el Corpus

“Consellera, negocie!”: el crit que naix de l’acampada de docents en vaga a la plaça de la Mare de Déu de València

El pre-acord d’Educació, a debat: què decidiran els docents?

Últimes hores per a votar el pre-acord amb Educació: ja hi ha participat gairebé la meitat dels docents

La caixa de resistència dels docents valencians ja supera els 195.000 euros: com funciona?

Actualització: 03.06.2026 - 22:00

“Hola, soy Salvador Illa.” Amics correctors, us demano que deixeu aquesta frase així, tal com es va pronunciar. Era la primavera del 2024, havia baixat a Cornellà de Llobregat des de Belltall i, de cop, sona el telèfon fix de casa i, quan despenjo, sento la frase amb què he començat aquest escrit. Vaig penjar de seguida. No perquè tingui animadversió als “socialistes”, tot i que admeto que quan anomenem socialisme això que practiquen els del PSOE, em vénen al cap els debats de la Primera Internacional (o el pensament de Charles Fourier) i n’hi ha per a posar el crit al cel. Tampoc no vaig penjar rabent perquè sabés que aquella veu enregistrada em demanaria el vot per a les eleccions del 12 de maig d’aquell any. Vaig penjar perquè vaig tenir la lucidesa, cosa impròpia en mi (que pateixo d’allò que els francesos anomenen la síndrome de l’escala, que es produeix quan, en una conversa, no trobes la resposta adequada fins que aquella conversa ja forma part del passat), vaig tenir la lucidesa, deia, que era intolerable que un aspirant a la presidència de la Generalitat de Catalunya em parlés en espanyol perquè suposava que tots els habitants de Cornellà de Llobregat érem analfabets en la llengua pròpia del país. 

Per mi, aquell dia va començar un tram de concentració........

© VilaWeb