Creat: 07.02.2026 | 08:31

Actualitzat: 07.02.2026 | 08:31

Sempre és difícil aventurar quina sort tindrà l’obra d’un poeta cinquanta anys després de la seva mort. No és fàcil protegir-se de l’erosió del temps, ni tan sols en el cas d’aquelles obres que, en vida, crèiem més consolidades. Podríem preguntar-nos, per exemple, si poemes tan emblemàtics com Palabras para Julia o Pandémica y Celeste continuen interpel·lant de la mateixa manera les noves generacions de lectors. Si el repte ja és complex per a poetes tan populars com J. A. Goytisolo o J. Gil de Biedma, encara ho és més en el cas d’autors amb una obra molt menys coneguda, com Jaume –o Jaime– Ferran. 

Quan parlem dels poetes de l’anomenada Escola de Barcelona, de seguida pensem en J. A. Goytisolo, en J. Gil de Biedma, en Carlos Barral, segurament també en Gabriel Ferrater i potser, amb una mica de sort, fins i tot en Alfonso Costafreda; però els noms de Jaume Ferran, de Llorenç Gomis o d’Enrique Badosa és probable que se’ns quedin vacil·lant al caire de l’oblit, potser un oblit momentani, provisional, però l’ombra de l’oblit és sempre el pas previ a la no-existència. Sens dubte, la qualitat d’una obra és el factor principal que n’explica la popularitat, la difusió i la permanència en el temps; però hi ha altres elements, potser secundaris però igualment decisius, en la construcció i la projecció d’una carrera literària. 

Jaume Ferran (1928-2016) ha publicat tretze llibres de poemes, tres de poesia infantil, cinc de prosa infantil i tres volums de memòries; a més de cinc antologies,........

© Segre