Creat: 05.04.2026 | 05:39

Actualitzat: 05.04.2026 | 05:39

El faig de casa ha començat a obrir-se per la part de dalt, mentre escup les últimes fulles seques de les rames inferiors. Fins fa poc era una arquitectura nua, com si l’hivern s’hi hagués instal·lat amb voluntat de permanència. Ara hi apareixen unes fulles primerenques, d’un vermell porpra indecís, fines com un tel de ceba, que es podrien afegir a una amanida. Allò que havia quedat suspès durant mesos reprèn el fil amb una obstinació callada que també m’interpel·la.

En els darrers mesos he après a viure més a poc a poc. No per una decisió arbitrària, sinó per necessitat. Hi ha hagut dies d’una quietud imposada, d’un temps que no es deixava forçar. Dies llargs, sense esdeveniments, en què el temps semblava no avançar i, tanmateix, ho feia. I, en aquesta immobilitat aparent, hi havia feina. Com la de les llavors sota terra: res no es veia, però alguna cosa avançava, lenta i tenaç.

La primavera és una estació que no irromp: s’insinua. Té una obstinació discreta. Les llavors no es precipiten: s’enterren, suporten el fred, esperen. Durant setmanes no passa res que es pugui explicar. Però és allà on tot es decideix. Ens equivoquem quan només donem valor al que es pot mostrar i celebrar.

Potser per això la Pasqua continua tenint sentit, fins i tot per a qui no la viu com a celebració religiosa. No tant pel que afirma, sinó pel ritme que proposa. No és una data fixa: depèn de la lluna, d’una llum manllevada que creix i minva, que es retira i torna. Hi ha en això una mesura antiga del temps, una pedagogia de l’espera. No tot es pot accelerar, ni tot es pot decidir a voluntat.

Vivim envoltats de discursos que exigeixen resultats immediats, posicions clares, rendiments visibles. Tot ha de ser productiu, presentable, compartible. Però hi ha processos que no admeten pressa. Hi ha moments en què l’únic gest possible és sostenir el temps, sense forçar-lo i sense fugir-ne.

Encaparrat per l’espai que ocupen els meus llibres, també em preocupo per l’espai que queda entre el faig i el mur de casa. El faig, segurament, em sobreviurà. El miro i hi reconec una disciplina: obrir-se quan toca, sense fer soroll, sense garanties. Potser n’hi ha prou amb això. Confiar que allò que sembla quiet no és estèril, que sota la terra –o dins nostre– alguna cosa es prepara, pacientment, per al seu temps.

© Segre