Creat: 19.04.2026 | 05:39

Actualitzat: 19.04.2026 | 05:39

La pel·lícula Un poeta és tan punxant com commovedora, incòmoda i intel·ligent. Una raresa que posseeix tanta inhumanitat com humanitat i que és mirall de la vida mateixa, amb un personatge que no causa la més mínima afecció ni empatia, fins i tot en ocasions resulta desagradable, amb un derrotisme d’escriptor fracassat que purga les seues penes emborratxant-se i mostrant el seu desencant, la seua contínua frustració, però que en els plecs, en les arestes de la seua personalitat, també mostra el costat més honest, la bondat amagada en els seus rampells de tragèdia.

Öscar Restrepo va escriure de jove un parell de llibres de poesia i, en una innocència irreal, va creure que arribaria a ocupar un lloc en el cercle de poetes respectats i admirats.

Öscar està separat i té una filla adolescent avergonyida de tenir un pare tan a la deriva. Treballa sense vocació com a mestre d’escola i el sustenta una mare que l’estima fins i tot amb les seues imperfeccions. I en els ideals d’aquest home desgastat coneix una jove que escriu poesia sense volença, sense afecció, només pel fet d’escriure-la. Quan ella apareix, s’obre en ell una espècie d’acte de redempció malgrat que els ideals de vida de tots dos no siguin els mateixos, i mentre un busca el reconeixement per a aquesta jove com si es tractés d’un rescabalament de si mateix, ella només té somnis d’extraradi, de vida modesta al costat de la seua desgavellada i caòtica família, propiciant moments patètics i situacions deplorables.

El jove realitzador Simón Mesa Soto s’ha envoltat de persones que no són actors i fins i tot el protagonista, un magnífic Ubeimar Ríos, és un professor de Batxillerat a la vida real.

Öscar admira el sentit de la dissort, com el del poeta José Asunción Silva (1865-1896), que va perdre gran part de la seua obra en el naufragi del vaixell América i que es va suïcidar amb tot just 30 anys d’edat –el mateix escriptor que surt als bitllets de cinc pesos i la fotografia del qual té a la paret de la seua habitació–.

I com a detall, veure de passada, amb prou feines uns segons, Víctor Gaviria, un dels realitzadors més importants del cine colombià (La vendedora de rosas, La mujer del animal), tot un gest de Simón Mesa cap al mestre, sense oblidar la cançó Corazón de poeta, de Jeanette, als crèdits finals.

Un poeta és una estranya i admirable pel·lícula que no busca una felicitat impostada. Marca els defectes d’un home, però també la mirada a un ésser a qui cal fer atenció perquè, amb ell, es va mostrant un retrat d’aparences, la maldat i l’enganyosa impostura dels altres, d’aquells que el rebutgen i no són més que un mostrari de la farsa humana.

© Segre