Creat: 13.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 13.04.2026 | 05:35

Hi ha un moment a la vida que el temps t’atrapa. En una riuada no pots escollir el que salves, però és important que no et faltin, aigües amunt, una tradició per imitar i, aigües avall, una barbàrie per sotmetre. En temps de tirania tecnològica estan en perill la capacitat de pensar i l’alegria de viure. El que no és folklore és pedanteria. Si reformem un cafè històric queda molt bonic, però no hi caben els fantasmes. “La vida no és un conte de fades”, et diuen els que saben poc de fades i res de la vida. És un error considerar els altres tan intel·ligents com nosaltres. Ho acostumen a ser molt més. Caminem amb les crosses de la ironia i l’espant i renovem l’emoció amb una difícil barreja d’humor i melancolia. A vegades pensem que no estem fets per a aquest món i esperem que n’estiguem per a l’altre, però ningú no serà feliç al cel si no ho ha estat abans a la terra. Les nits en què la por habita també tenen les seves estrelles. Sent tan poca cosa, omple tant la tarda, una papallona! Hi ha un moment a la vida que el temps t’atrapa i és just llavors quan més agraeixes que les cançons no envelleixin. Si en sents una de la teva infantesa cantada per una criatura d’avui et sonarà fresca, divertida, com recent nascuda. Si conservéssim l’enlluernament infantil, tot ens semblaria nou i no perdríem el temps en modes estrafolàries, que són la manera que tenim els adults de combatre l’avorriment. No tenim temps per tenir pressa. Tot allò que no necessitem no ens posseeix, i nosaltres posseïm la pilota que vam xutar de petits al pati de l’escola i encara no ha arribat a terra; el dolor que hem convertit en un gos que ens acompanya, domat i fidel; l’agraïment d’haver estat convidats a la vida; el cos que és jove si ho és l’alegria; la llum que ens fa renéixer cada dia; la passió que reapareix igual que una flor miraculosa; l’albada que es presenta puntual per comprovar que tot segueix al seu lloc; els llibres: mil finestres a un altre món; la pluja: diamants sobre el temps; la creença que seguirem parlant davall de terra; la pietat que provoquen els genolls estremidorament impol·luts d’un nen terminal; l’emoció de quan et diuen que tens els ulls del pare, la mirada de la mare; i la lluna, que és una obra d’art.

© Segre