Creat: 06.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 06.04.2026 | 05:35

Diu Vázquez Montalbán (tradueixo del castellà): “La novel·la policíaca implica una reflexió sobre el mal social en el món contemporani. Però tampoc s’ha d’exagerar, amic; si vols documentar-te sobre el mal social, llegeix una altra cosa. La novel·la policíaca es limita a oferir un paisatge moral on es mouen personatges als quals se’ls escapa el riure perquè saben que ho són.” Llegeix una altra cosa o escolta les passions de Bach. Les novel·les policíaques ens tranquil·litzen perquè els seus misteris tenen solució, al contrari que els reals. Les passions de Bach et retornen la mort del pare fa quatre dies, fa dos mil·lennis. La mort que cau sense pes, com les parpelles quan arriba la nit, com una fulla que el vent bressola. Les pluges que vindran ja no seran com les altres perquè cauran sobre la seva tomba i ens recordaran que podríem ser nosaltres els que jaiem. Ara ho sabem, ara que hem mort en un altre. Diu José Luis García Martín a La invasión de los bárbaros: “Me distraje un momento / (una música, un libro, unas nubes / que imperceptiblemente pasan) / y ahora miro mi reino / ocupado por esos / extraños animales, / los jóvenes.” La decadència de l’imperi romà. L’epitafi de qualsevol en qualsevol cementiri. La nostàlgia és un dels encants de l’edat, i un dels més importants. Siguem sibarites en la melancolia. Sabem que ens espera l’oblit, com si el nostre nom s’hagués escrit sobre aigua, però la parra s’aferra millor a les parets a través de les branques velles que no pas de les noves perquè hi ha un paper que juguen els òrgans morts en la naturalesa. Algunes persones no moren mai, segueixen vives al nostre costat per sempre; d’altres estan mortes encara que segueixin entre els vius fent i fent-se mal. Com un acordió, pleguem i despleguem el temps per articular la melodia de la memòria transfigurada per la imaginació. Els rellotges de sol sembla que portin una inscripció que et diu: “És més tard del que et penses.” Morir és l’única cosa que ens envegen els déus. No hi ha res més bell que un jardí plantat sobre el cementiri on descansen els nostres morts, que tornaran perquè se’n van anar morts d’amor i Lowell ho va deixar escrit. Love is resurrection.

© Segre