Creat: 08.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 08.04.2026 | 05:37

Tinc una amiga que sempre diu que s’hauria de fer una campanya publicitària que digués: “No vingueu”, que descobrireu que aquí s’hi viu com a cap altre lloc. Sabem en quina estació de l’any som en funció del color dels trossos. La carnissera, el fruiter i la fornera saben el nom de la clientela. Els nens juguen a pilota al carrer fins que es faci fosc, saben reconèixer l’espècie dels ocells i dels arbres, per on surt i es pon el sol. No vingueu.

Aquesta idea em ve al cap aquest Dilluns de Pasqua, a última hora de la tarda, quan el sol s’abaixa cap a aquest horitzó infinit que té a Ponent. Per tots els camins, carreteres i també per l’autovia, corrues de cotxes tornen cap a casa, cap a la rutina. Alguns porten tota la setmana de vacances. D’altres tornen del tros on han fet la mona a l’aire lliure amb els amics o la família. Miris on miris, els camps són verds, els marges plens de flors, de romaní, timó i ginesta. Ben diferent de la idea que moltes persones tenen preconcebuda, on creuen que només tenim el gris de la boira o el roent de la calor. Quina sort de primavera. Quina sort tenir, qui més qui menys, un tros on els nens poden córrer pels camins, investigar les restes que han deixat els animals, fer fletxes amb branques d’arbres o jugar a botiguetes amb quatre pedres, dos trossos d’escorça i uns rams de flors silvestres.

Hi ha persones que no han tingut la sort de tenir els padrins d’aquí, que no han gaudit de les festes majors d’estiu, de les tardes llargues fent petar la xerrada amb les veïnes o de la tranquil·litat d’anar a l’escola a peu. Aquests dies hi ha turistes que han vingut a descobrir aquest tros de terra i en queden meravellats, que es plantegen tornar any rere any. I també hi ha persones que han triat quedar-se, per poder veure el que veiem nosaltres cada dia i que de vegades obliden de valorar.

I no, no vivim en un paradís. Tenim problemes: de mobilitat, de connexions, d’accés a serveis bàsics com la salut o els serveis socials. També hi ha persones que pateixen soledat no volguda. Però aquí la comunitat encara fa una de les seves funcions essencials: els veïns es cuiden els uns als altres, són xarxa. I potser aquesta és la cosa més difícil d’explicar. Potser l’única manera és: no vingueu.

© Segre