Creat: 26.07.2026 | 14:20

Actualitzat: 26.07.2026 | 14:20

L’Alexandra i jo ensopeguem al passadís de casa. El d’anar a resar els parenostres per fer cagar la soca. El de les ombres sense mites de caverna platònica. El de les rajoles de serp modernista, de laberint d’avorriments de migdiada, de parxís de la vida. “Pare, el Vallverdú s’ha mort?”

Sense resposta. S’atansa plorant amb silenciador, a càmera lenta. S’arrapa. No veu el meu escatxic. En Xispa i en Taquetes apareixen fent-nos festes a les cames. Ens fan de mocador. Els nostres súper minins amb súper poders. Un misto s’encén. I si en Xispa i en Taquetes fossin uns altres gats? I si fossin una reencarnació de Patufa i Tigre vinguts a través del servei de missatgeria intersideral del consol?Hola, Josep: “A mi, em van donar una habitació que donava a la part de davant, i hi van posar sacs d’ametlles. Aquests sacs sí que criaven algun ratolinet. I vam portar un gat, li vaig posar Patufa. Era molt intel·ligent, però va tenir sempre lleganyes, era un gat malaltís. Llavors vaig agafar un altre gat que li vaig posar Tigre. I un dia una veïna va trobar a les golfes que li havia rosegat el pernil. Llavors li va tallar dos dits de la pota del darrere i jo li vaig curar i va quedar perfectament. Patufa i Tigre, tenia 16 anys quan vaig escriure la història d’aquests gats.”

Era l’estiu de 1939. Sant Martí de Maldà. La casa del padrí Vallverdú. Sempre gats. Aquí, però després a Puiggròs, l’Espluga. “Jo als gats els hi posava nom i hi havia un transvasament de gats, perquè me’n quedava un de cada paridura. Hi va haver la gata Xipus, la Messi, Rubí, Negre... En vaig tenir bastants. Els........

© Segre