Creat: 06.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 06.04.2026 | 05:35

Hi ha un convidat que no falta mai a cap conferència, que acudeix als concerts i a cadascuna de les presentacions de llibres, que sempre va al teatre i al cinema, i mai es deixa perdre una celebració, fins i tot les més íntimes, com les noces i els funerals. És molest, maleducat, impertinent. Ben segur que hi heu coincidit més d’un cop: és el ring, ring del telèfon mòbil que, d’uns anys ençà, s’ha fet omnipresent.

Encara que abans de cada acte públic algú avisi sense defallir que cal silenciar els dispositius electrònics, sempre, en el moment més inoportú, la musiqueta irritant interromp el clímax –de vegades és tan ridícula que arrenca riallades– o, encara pitjor, esclata el so estrident d’un timbre repetitiu a tot volum: ring, ring, riiiiinnng! A més, per algun misteri sense resoldre, el titular de l’artefacte maligne mai encerta a la primera, quan prova d’aturar la ignomínia. Sovint, sona i sona una bona estona, alhora que l’enuig dels afectats creix exponencialment.

En una societat d’addictes digitals, ens sembla una excentricitat sortir de casa sense el telèfon, com fèiem fa uns anys, quan teníem la bèstia amarrada a la paret i no sentíem cap mena d’inseguretat si passàvem el dia fora o fins i tot si viatjàvem a l’estranger. L’angoixa per separació del mòbil fa que pensem que som tan importants que algú ens trobarà a faltar, si gosem sortir a comprar el pa o anem a fer el cafè sense telèfon. Vivim amoïnats per si ens passa alguna cosa i no podem avisar ningú. Això que ara és normal antany ens hauria semblat una insensatesa, als qui vam viure l’era analògica. Pensem que al darrere nostre pugen generacions que des del primer minut de la seva vida han estat al costat d’un telèfon mòbil.

Tot això que, ara per ara, és inevitable i encara anirà a més, almenys hauria de servir perquè arribem a un consens i adoptem unes mínimes normes d’etiqueta (netiqueta) que facilitin la convivència. Així, no hauria de fer falta avisar que cal silenciar el mòbil en els actes públics, i si pot ser també en els privats, i a la feina, és clar. Tampoc hauria de fer falta cridar l’atenció a qui conversa per telèfon a ple pulmó en el transport públic, i qualsevol ha de saber que incomoda i és de mala educació escoltar àudios o mirar vídeos en públic, amb el volum alt.

© Segre