En aquesta columna sempre he defensat la necessitat de badar per tal promoure el benestar de la població; La veritat és que donada la situació global pot ser que, allò millor que podem fer, és no badar gens.

Anem a pams, si faig un cop d’ull a l’entorn més pròxim, per desplaçar-me al poble gran que hi ha als voltants d’un camp de futbol, millor no agafar el tren, però si agafo el cotxe tinc assegurada una bona estona per badar, mentre faig cua per entrar al poble gran, que està al voltant d’un camp de futbol, poble anomenat Can Barça (BCN). A la meva ciutat, com que estic jubilat, puc badar contemplant com avancen, lentament, les obres del primer tram de carrer Guimerà; tinc un misteri per afegir, com manresà, al de la Misteriosa Llum. En un tros d’aquest tram, han anat foradant i tapant, més de 3 vegades, en el mateix lloc, obrint i tancant. Vaig suposar que els hi havia caigut un mòbil al forat i no el trobaven! Però es veu que no era el cas. El misteri de foradar i tapar de manera recurrent. Podria continuar amb més incongruències, fer-ho no seria bo pel meu Benestar. Un misteri més a afegir als que sempre m’han acompanyat: el de la Santíssima Trinitat, el de la Misteriosa Llum i el dels valors de referència de la Serotonina en sang (no existeixen).

Si dirigim la mirada a l’entorn estatal, badar no és la millor opció, n’hi ha per plorar. Un nivell de comunicació i relació entre persones dedicades a la política i partits que em nego a qualificar de diàleg. A més, embrancats en un seguit de convocatòria d’eleccions en comunitats autònomes que no fa esperar una millora; si així fos, no seria un misteri, fora un miracle. Tornem a estar a una imatge totalment nefasta per a l’educació dels infants i adolescents. Una relació que sí que recorda un pati de, segons quins, col·legis, que en alguns casos podrien donar lliçons als anomenats adults.

I la traca final, per tal de relaxar-me, em poso a mirar a esquerra, dreta, amunt i avall del mapa; i ben mirat es fa difícil adoptar una actitud zen. Amb el mai prou ben ponderat porc senglar, exercint com a tal, matant persones i aquesta vegada no escampant brossa, sinó encara pitjor repartint bombes, no m’estenc més; perill!, encara s’haurà de repatriar al monarca emèrit, refugiat com un refugiat més i pagant tots. Un únic efecte positiu, després de l’atac a l’Iran, és que la guerra començada dos dies abans entre Afganistan i Pakistan, s’ha parat en sec, no sigui que s’escapi un clatellot (llegeixis míssil) a on no toca. Encara es postularà pel Nobel una vegada més.

Es pot badar, de moltes maneres, sense sortir de la zona de confort.

© Regió7