Quan fa unes setmanes la consellera de salut va dir que calia revisar el tema de les baixes mèdiques, i que això ho faria a través de l’ICAM, jo aleshores no sabia el que era l’ICAM. Ara ja ho sé. Quan la consellera va dir el que va dir vaig sentir que des de diversos sectors mèdics i sindicals se li tiraven al damunt. Estava insinuant que hi ha més baixes de les necessàries i que calia revisar-les. La música no sona bé, vaig pensar. I això que jo, autònom, el tema de les baixes és una cosa a la qual no estic familiaritzat. Però vet aquí que fa uns dies em va tocar anar a l’ICAM com a acompanyant. Citen la meva parella, que està de baixa per un problema greu de visió, a les 09 h del matí. Quan hi som, mentre esperem, m’aixeco i deambulo per la sala central que està flanquejada per moltes portes totes elles obertes. Les guipo i veig com dins de cada despatx hi ha un funcionari esperant. Deu ser el metge, penso jo. Deu ser un metge, però les siluetes i el posat recorden un tribunal. Tinc un mal auguri. Quan la meva parella entra dins i en menys de dos minuts de rellotge sense ni tan sols ser sotmesa a cap exploració mèdica ni tan sols mirar-se l’expedient, aquella figura impertèrrita sentència només un mot: alta. Ni tots els expedients ni tots els certificats ni tot l’historial passat d’intervenció ni tan sols que hi ha una propera intervenció programada per d’aquí a dos mesos no tenen cap valor que alteri la sentència mecànica i sumaríssima: alta. A partir d’aquí un segon viacrucis d’al·legacions, reclamacions de revisió, incredulitat dels metges habituals que porten el cas i només l’aparició d’un comando de riscos laborals que, sense cap inspecció mèdica prediuen que adaptaran el seu lloc de treball. Si treballes exclusivament davant de pantalles tot el dia, i no hi veus si no és amb molèsties i irritació visual perquè el problema és de pèrdua de visió constant hi ha poques coses a adaptar. Ja se sap les empreses són de por i dolentes, acostumen a anar contra el treballador. Però és que per a més inri, en aquest cas l’empresa és la mateixa administració, és el departament d’ensenyament per ser més exactes. I és llavors que entenc la consigna de la consellera Pané seguida fil per randa pels funcionaris ensinistrats de l’ICAM, que sí, que ara ja sé què és. L’ICAM (Insttitut català d’avaluacions mèdiques) és bàsicament un tribunal d’inquisició insalubre. Un lloc de maltractament i menyspreu que acaba essent només l’inici del maltractament a què un ciutadà treballador d’aquest país es veu sotmès quan el que prima és convertir en alta una baixa prèviament signada pels metges de veritat que sí que vetllen per la nostra salut. I escric això no pel cas proper – que encara patim i batallant - que estic vivint sinó perquè ara mateix no es parla d’una altra cosa que casos flagrants de persones amb malalties enormement incapacitants i que l’ICAM converteixen per dir-ho suau en un malson que no acaba mai. L’ICAM és altament perjudicial per a la salut de les persones i del país. Un mal símptoma. Un més.

© Regió7