Fa ja uns quants anys, per no dir molts, a la llavors TV3, feien la sèrie «Oh Europa» i en cadascun dels capítols un personatge, crec recordar que era una dona, sempre deia: me la imaginava més gran. Doncs jo també me la imaginava més gran, Europa. Sempre he estat convençuda que l’única manera de sobreviure en aquest mon és amb una Europa de totes les nacions amb veu i polítiques pròpies, amb discurs i proposta i amb lideratge. Però estem en un desert on als que parlen no els hem ni votat i, per sort, parlen poc perquè quan ho fan només pots pensar d’on carai han sortit aquests especímens. No fa ni 100 anys de la segona guerra mundial, ni de la guerra civil a Espanya i molt menys de la dels Balcans; les ferides encara supuren. Però no tenim memòria o no volen que en tinguem, per això només son capaços de dir-nos que ens preparem kits de supervivència, com aquell que el matí es fica el dinar a la carmanyola. Una cosa del més normal pensar que potser un dia ens despertarem i no podrem sortir de casa perquè Putin ha decidit enlluernar-nos amb gas mostassa o potser Trump ens vindrà a fer una visita com a l’Iran.

És sorprenent com els éssers humans tenim la capacitat de normalitzar qualsevol cosa. Deu ser l’instint de supervivència o que som més rucs que una sola de sabata: qualsevol de les dues opcions és possible. És cert que això de les guerres no és pas un tema nou, i que respon el que anomenen geopolítica, però ras i curt les guerres i son per prendre allò que qui és més fort necessita per continuar sent-ho. Res de nou, doncs, ja que des de que vam fotre un peu a aquest planeta no hem fet altra cosa que prendre’ns els recursos naturals, humans, de coneixement, els uns als altres, i continuem igual. Suposo que a aquestes alçades de la pel·lícula ningú es pot pensar que als americans estan preocupats per les llibertats del poble iranià i la repressió. Que a Rússia o la Xina estan neguitosos per la situació del Iemen o Sudan. A ningú no l’importa, i Europa, l’últim reducte, com la Gàl·lia, callada i tapant-se els ulls com fan la canalla quan pensen que amb aquest gest ja ningú no els podrà trobar. Bé, n’hi ha que sí diuen alguna cosa com el president d’Espanya, però és una veu que no sé si afina del tot. Però una veu, almenys.

Ara se celebren els quaranta anys de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, quan els socialistes van dedicar totes les seves energies per aconseguir un sí que havia de convertir-se en una garantia de seguretat. Ara resulta que ni estant-hi dintre en tenim, de seguretat. No crec que tardem gaire a escoltar discursos defensant que Europa ha de tenir el seu propi exèrcit, amb l’argument que ja no té aliats fiables.

No hi ha res pitjor que viure atemorits, sense esperança i pensant que estant quiets sota al llit amb els ulls tapats les coses milloraran. No som canalla, ni innocents. Gamarusos, potser sí. .

© Regió7