¿Coneixeu algú del seu entorn, menor de 60 anys, que mai hagi agafat un avió? Si existeix aquesta persona, l’única causa que ho pot justificar és una fòbia que ha sigut impossible d’atenuar.

Els meus avis mai van volar; els meus pares ho van fer per primera vegada, de viatge de noucasats, a Palma el 1956; el meu primer vol comercial va ser un Barcelona-Dallas, amb American Airlines, el 1988, als 19 anys; els meus fills van volar al cap de pocs mesos d’haver nascut.

Al principi, pilots de combat a part, volaven només els multimilionaris i les grans estrelles del cine i els espectacles diversos. Els avions eren petits reductes de luxe que, com havia passat amb el desaparegut dirigible, separaven encara més les classes socials. Els viatges interatlàntics eren fins i tot autèntiques proeses, amb diverses parades per omplir el dipòsit de combustible. De segur tampoc no ho era gaire.

Volar representa avui el mateix que abans agafar l’autobús. És un negoci altament competitiu, amb una àmplia oferta de preus que depenen de quan i a través de quina plataforma es compra el bitllet, de l’horari, de l’equipatge que es porti a sobre i del seient que s’esculli, si és que es permet fer-ho. Hi ha autèntics experts a caçar ofertes. Per als que no són tan experts, comprar un bitllet pot acabar sent un estrès. Moltes vegades, del preu de partida inicial al pagament final hi ha molta diferència. La transparència i la capacitat que tenen algunes aerolínies a l’hora de caçar el comprador perquè pagui més a través de l’app de torn s’ha d’arreglar.

Si volar s’ha convertit en un fenomen popular és gràcies a la desregulació i la liberalització del mercat, que han permès generar models de negoci molt diferents. Entre els quals, les aerolínies de baix cost. A una estructura de despeses més baixa que les aerolínies tradicionals s’hi va sumar la seva aposta per noves destinacions, una alta rotació dels aparells i una claredat en els seus missatges. De la nit al dia, anar a passar el cap de setmana a una ciutat europea mitjana com qui va al poble del costat es va convertir en alguna cosa d’allò més normal. La gran paradoxa és que sol ser més car el trasllat a l’aeroport que el preu del vol. ¡Que bonic que és Gdansk! ¿Has estat a Bratislava? Benvinguts al turisme per a tothom. Poques coses poden comparar-se al plaer de viatjar i conèixer llocs nous.

El baix cost l’ha utilitzat tothom, independentment de la seva capacitat econòmica. Igual que passa amb els restaurants de menjar ràpid, n’hi ha que són millors que d’altres. En una ocasió, el cuiner Ferran Adrià em va explicar que un dels principals motius d’orgull de la seva feina era quan sabia que venien a sopar a El Bulli -el que va ser el millor restaurant del món- una parella que havia estalviat tot l’any per poder permetre-s’ho. Passa el mateix al volar. Segur que hi ha qui, quan decideix travessar l’Atlàntic, prefereix pagar un plus per anar més còmode i que li serveixin un dinar excel·lent.

El mercat aeri encara pot aportar més oferta. Sobretot en rutes encara molt controlades per només una o dues aerolínies. El fenomen Binter, portada d’aquesta setmana de l’‘actius’, ha fet el salt amb ganes d’oferir una cosa diferent. En cas de ser una companyia pública cenyida al seu territori canari, restringida per controls administratius, ha anat guanyant pes des de la seva privatització a principis de segle. Ha sortit del seu entorn canari per oferir vols a la Península amb una qualitat per sobre de la mitjana i uns preus -n’hi ha prou amb veure la seva web- no gaire més cars que la competència. Els seus avions -en soc testimoni- afavoreixen la gent alta gràcies a uns seients amb més centímetres d’espai per a les cames i l’oferta de càtering a bord és molt més que acceptable.

En una llarga trobada amb el seu president, Rodolfo Núñez, una institució empresarial a les illes Canàries, queden clares tres idees. Primera: haver modelat el negoci a base d’una corba d’aprenentatge generada al llarg dels anys, admetent errors i rectificant quan sigui necessari amb l’objecte de la prudència. Segon: no buscar conflictes innecessaris, per això les ànsies de no voler molestar, a construir i a buscar sempre aliances. Tercer: continuar apostant pel bon servei i el bon tracte al passatger, tot i que sigui per a un vol de mitja hora entre illes.

El negoci de Binter també exemplifica que a Espanya, en un sector que ja les ha vist de tots colors, es pot créixer des d’un territori determinat, amb una ambició controlada i sense el paraigua d’un gran grup, mantenint uns valors i orgull de pertinença. Espero que vagin a més destinacions.

© Regió7