Míriam de Rosa Palacio, exdegana dels jutges de Manresa, magistrada del Tribunal de Corts d’Andorra. / Marc Marcè

Amb només 53 anys, Míriam de Rosa ha exercit de jutgessa sota l’amenaça d’ETA, ha enviat a la presó Félix Millet i Jordi Montull, ha causat enrenou amb un manifest sobre l’autodeterminació de Catalunya, ha deixat un gran record del seu pas per Manresa, ha estat nomenada magistrada del Tribunal de Corts d’Andorra i encara ha tingut temps de fer de Verge Maria als Pastorets de Calaf i d’escriure dues obres de teatre per al Casal del poble. Rigorosa, hiperactiva i més sociable que la majoria de jutges, la seva principal afició ara mateix és l’esport, però quan sigui gran no descarta dedicar-se més a cantar.

A Catalunya ser jutge no és gaire habitual. Què la va decidir?

Un jutge. Jo treballava a la Caixa, hi estava molt bé, i vaig buscar una carrera senzilla que em permetés tenir una llicenciatura i ascendir-hi. Per això vaig fer Dret. Però quan fèiem cinquè, un amic meu va anar a una jornada sobre sortides professionals. El vaig acompanyar i resulta que hi va parlar un jutge que ens va enamorar a tots.

Amb només un any d’experiència a Igualada se’n va anar a l’Audiència de Guipúscoa. Amb ETA activa no devia ser poca cosa.

Va quedar lliure una plaça de magistrat, que està un nivell per damunt del de jutge, però molta gent a qui se li oferia anar al País Basc ho rebutjava. De manera que em va acabar arribant a mi. Hauria pogut dir que no, però suposava perdre posicions en la carrera, i vaig dir que sí. No ho vaig rumiar gaire. De fet, els primers dies de ser-hi vaig pensar que potser m’havia precipitat acceptant-ho.

Era una vida amb escorta. Cada dia anant a treballar per una ruta diferent, mirant a sota el cotxe. No pensava que seria tan així. No sabia fins a quin punt estava en perill, però notava que era vulnerable. Sortia poc de casa i parlava poc amb la gent. Hi vaig estar els dos anys obligatoris i me’n vaig anar. No em va passar mai res, però no vaig estar còmoda.

Als tribunals, saber-se amenaçats creava un clima de ressentiment?

Jo no ho vaig percebre mai. Vaig tenir algun judici en què hi havia persones implicades amb algun component polític i la sala se’ns omplia de gent, i això no ens deixava indiferents, però la majoria de les persones del meu entorn a l’Audiència eren bascos, molts parlaven euskera, i no vaig notar mai que tinguessin cap actitud especial.

I de Donosti, a Manresa. Tot un salt.

Sí! Meravellós! Podia esmorzar cada dia al mateix lloc a la mateixa hora. Feia dos anys que no podia tenir rutines, i vaig descobrir que la rutina et dona molta seguretat.

Quina idea tenia de la ciutat?

Cap ni una. A Igualada hi vaig estar poc temps i, per tant, no vaig conèixer gaire la zona, de Manresa no en sabia res. Em va agradar però em va sorprendre que els........

© Regió7