Carles Sánchez, professor d’Història de l’Art de la UAB va presentar a Parcir els llibres Patrimoni romànic, d’investigació i divulgació i El romànic, objecte de desig, sobre el patrimoni. Va afirmar que el romànic és una invenció historiogràfica i social. El filòleg francès Charles de Gerville el 1818 va utilitzar el terme per primera vegada. Sánchez afirma que el romànic és el primer gran estil artístic europeu que va des de Noruega a Lisboa, amb una arquitectura estàndard.

El 1970 hi ha un boom de l’art romànic català, que es convertirà en un motor socioeconòmic. Als 80 es publica Catalunya romànica, obra de referència actualitzada per la Enciclopedia del románico en España. Tot seguit l’Obra Social La Caixa inverteix 18 milions d’euros per a rehabilitar edificis, publicacions i exposicions que culmina amb la Declaració de la Vall de Boí com a Patrimoni Mundial de la UNESCO, l’any 2000. Del corpus romànic català esmenta Arnau Cadell, que signa les escultures del claustre de Sant Cugat del Vallès; al frontal de Gia que està al MNAC hi ha una inscripció que diu: «el pintor Joan em va fer», i un altre en un capitell del claustre de Solsona, «Miró em va fer». Són prosopopeies que consisteixen en fer parlar l’obra, en una època en què els artistes no signen perquè les obres eren ofrenes a la divinitat, on l’art tenia un sentit escatològic. Santa Maria de Taüll li serveix per desmitificar que el romànic era un art auster, sinó que era del color. Les imatges connecten els fidels amb la divinitat quan la majoria de la població no sabia llegir ni escriure.

De la Seu de Manresa en remarca el timpà romànic, quan portalades i claustres adquireixen importància al segle XII com espais de transmissió dels dogmes a través de les imatges. El romànic, objecte de desig li serveix per explicar-ne la fascinació i n’analitza el procés de patrimonialització. Ripoll, serà un dels símbols de recuperació del passat històric en relació al patrimoni polític. Per Sánchez és el primer gran transplantament d’òrgans del romànic català, fet per l’arquitecte Elies Rogent. El neoromànic es converteix en un dels estils arquitectònics predilectes de la primera meitat del XX.

L’església de Santa Maria de Mur, al Pallars Lluçà, patirà una de les històries més tristes sobre la diàspora de la pintura romànica catalana. Sort que la Junta de Museus de Barcelona va descobrir l’operació orquestrada per Lluís Plandiura, va obtenir un préstec de 675.000 pessetes, el Bisbat d’Urgell va anul·lar la venda a Plandiura i bona part de les pintures van passar al MNAC.

En la polèmica de Sixena, Sánchez conclou que les seves pintures tenen un valor identitari, però hi ha informes tècnics que en desaconsellen el trasllat. Conjuntament amb la conservació, sempre han de prevaldre sobre qualsevol altre tipus d’ús, oimés quan el monestir no està preparat perquè no té un pla museogràfic i les millors pintures d’art romànic han d’estar en el millor museu d’art romànic del món que és el MNAC.

© Regió7