Aquesta setmana, els Estats Units i Israel han dut a terme una ofensiva d’una magnitud excepcional contra l’Iran. És la segona vegada en només vuit mesos que Washington opta per l’acció militar directa, però aquesta vegada l’operació ha assolit una dimensió molt superior, tant pel nombre d’objectius atacats com per la seva rellevància estratègica. Si el juny passat l’atenció s’havia centrat en el programa nuclear iranià, ara la voluntat és reduir de manera dràstica la capacitat de comandament i control del règim. Centenars d’instal·lacions militars han estat bombardejades i diverses figures clau de l’Estat, incloent-hi el mateix guia suprem, Ali Jamenei, hi han perdut la vida. L’abast de l’atac han situat la regió davant un escenari d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles.

Tanmateix, la contundència de l’operació militar no es tradueix necessàriament en una transformació política interna. Els atacs poden desmantellar infraestructures crítiques, afeblir xarxes logístiques i fins i tot eliminar els dirigents, però no generen per si sols una alternativa política capaç d’estructurar un canvi de règim. La societat iraniana continua fragmentada i desarmada i s’enfronta a un dels aparells repressius més potents de la regió, format per la Guàrdia Revolucionària, els serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat internes. Fins........

© Regió7