Quan George Orwell publica 1984, imagina un món governat per un Estat que manipula la realitat a través de quatre ministeris: el Ministeri de la Pau promou la guerra, el de la Veritat falsifica la història, el de l’Abundància administra l’escassetat i el de l’Amor imposa la tortura. Tota la vida queda sotmesa a un control continu i opressiu. La veritat es manipula i el passat es reescriu segons les conveniències del Partit, sostenint un règim que exigeix submissió total a la figura omnipresent del Big Brother.

En el rerefons d’aquesta distòpia hi ha el panòptic concebut per Jeremy Bentham al segle XVIII: un edifici amb una torre central des d’on es pot observar, potencialment, tots els interns, que mai no saben si són vistos. La possibilitat permanent de vigilància crea un estat d’autodisciplina. La vigilància deixa de ser un acte puntual per convertir-se en una condició permanent que modela la conducta dels individus.

Avui, el panòptic no és de pedra ni ferro, sinó digital. Les tecnologies Big Data, els telèfons intel·ligents, les xarxes socials i la intel·ligència artificial han transformat el món en un espai en què qualsevol acció deixa una empremta analitzable. El panòptic ja no necessita murs. Les dades generades per cadascun de nosaltres —des dels clics fins als moviments físics registrats per sensors— alimenten models predictius que permeten inferir comportaments i emocions amb una precisió creixent. Les dades són la matèria primera per elaborar prediccions comercialitzables.

En aquest nou escenari, empreses com Google i Meta analitzen milers de milions de consultes, interaccions i rastres de navegació per generar perfils molt detallats. Les plataformes recullen i comparteixen les nostres dades. El resultat és un ecosistema en què la capacitat d’elecció real queda condicionada per algoritmes que anticipen i modelen el comportament, i en què la privadesa, tal com tradicionalment l’entenem, desapareix.

Aquesta dinàmica de transparència compulsiva ha estat interpretada per Chul Han com una mutació profunda de la cultura contemporània. Segons Han, la societat de la transparència dissol l’espai d’opacitat que permet el pudor i la llibertat interior, i el substitueix per un règim d’exposició total. Tot es comparteix, tot és visible, tot és quantificable. La confiança interpersonal es veu reemplaçada pel control, i la subjectivitat es converteix en un projecte d’autoexplotació contínua en què cadascú construeix i exhibeix la seva pròpia marca personal. La vigilància ja no s’exerceix només des de fora: neix de l’interior de la persona.

El resultat és un panòptic on cadascú es converteix en vigilat i vigilant alhora. No calen càmeres, ja que els propis ciutadans enregistren i comparteixen sense interrupció. El control és més potent, perquè desapareixen els límits visibles que caracteritzaven la vigilància clàssica. A diferència del panòptic orwellià, que actuava de manera coercitiva, el panòptic digital opera a través de la seducció. Per l’augment de visualitzacions es sacrifica el control sobre les pròpies dades. I s’intensifica la dependència de plataformes que esdevenen essencials en la vida quotidiana.

Suècia és un dels països més avançats en la digitalització dels pagaments. Sense diner en efectiu, qualsevol pagament, amb targeta o mitjà electrònic, queda automàticament enregistrat. Però el Banc Central de Suècia ha advertit que un sistema massa digitalitzat pot resultar fràgil en situacions de crisi i ha recomanat explícitament que cada ciutadà mantingui, almenys, 1.000 corones en efectiu a casa, juntament amb l’ús regular de targetes de xarxes diferents. L’objectiu és garantir els pagaments davant un conflicte bèl·lic o interrupcions tecnològiques.

A escala europea, cal treballar per preservar el curs legal de l’efectiu i garantir que continuï essent accessible i acceptat arreu de la zona euro. L’objectiu és mantenir un equilibri entre innovació digital i llibertat de triar mitjans de pagament, evitant que la digitalització total derivi en dependències crítiques o en l’exclusió de col·lectius vulnerables. Res escaparia al control de l’autoritat si es prohibeix l’efectiu. I sota la bandera de la lluita contra el frau fiscal, es permetria la recaptació de més impostos.

El contrast entre la promesa d’un món digital hiperconnectat i la realitat d’un sistema vulnerable i intrusiu mostra la paradoxa del pas del Big Brother al Big Data. Orwell temia un Estat que ho controlés tot a través de la por. El nostre temps, en canvi, s’enfronta a un conglomerat d’empreses i governs que malden per la captura de dades, sovint amb incentius contraris al bé comú. El poder ja no es manifesta únicament en la censura o la repressió, sinó en l’orientació dels comportaments mitjançant recomanacions, prediccions i interfícies dissenyades per guiar les decisions. El govern de Pedro Sánchez, per exemple, acaba de crear un sistema anomenat Hodio, per monitoritzar mitjançant intel·ligència artificial els discursos a les xarxes socials. No se li escaparà al lector que el perill immediat és espiar els ciutadans dissidents i controlar els rivals polítics.

L’horitzó que s’obre exigeix una alfabetització crítica capaç de reconèixer la lluita pel control de les dades. Cal garantir espais opacs de llibertat, drets digitals efectius i establir regulacions que alineïn els incentius dels governs i les gran companyies amb la protecció dels ciutadans. Només així podrem transformar el panòptic digital en un espai habitable, i no en la concreció de la distopia orwelliana.

© Regió7