Huelga educativa en València, en una imagen de archivo. / Germán Caballero

Hi ha moments en què una vaga no és només una eina sindical, sinó un acte de dignitat col·lectiva. El 31 de març n’és un. La convocatòria de vaga general educativa al País Valenciànaix d’una realitat insostenible: salaris erosionats per la inflació, ràtios desbordades, plantilles insuficients, sobrecàrrega laboral creixent i centres que encara esperen inversions bàsiques per ser espais dignes i segurs.

No és cap exageració. És el dia a dia de milers de docents que sostenen l’escola pública amb professionalitat i compromís, sovint a costa de la seua salut i de la seua vida personal. I és també el reflex d’una falta de voluntat política evident: la Conselleria d’Educació i el president de la Generalitat Valenciana continuen sense obrir un veritable procés de negociació que done resposta a unes reivindicacions justes i perfectament assumibles si hi haguera prioritats clares.

Perquè d’això es tracta: de prioritats. Ni amb Carlos Mazón ni amb l’actual president Juan Francisco Pérez Llorca l’educació i els serveis públics han ocupat el centre de l’acció de govern. Tampoc la millora de les condicions laborals del personal empleat públic. Les paraules poden ser solemnes, però els pressupostos i les decisions concretes revelen una altra cosa: contenció, ajornaments i, en el fons, una concepció subsidiària del que és públic.

La vaga del 31 de març demana una pujada salarial justa, la baixada de ràtios per garantir atenció personalitzada, la recuperació de plantilles retallades, la reducció de la burocràcia asfixiant i infraestructures a l’alçada dels nous temps. Demana, en definitiva, que l’educació pública siga tractada com el que és: un pilar essencial de la cohesió social i de la igualtat d’oportunitats.

Quan es deterioren les condicions laborals del personal que treballa als centres educatius, no només afecten a les treballadores i treballadors; s’afebleix el sistema educatiu. I quan es debilita l’escola pública, es fractura la societat. Per això aquesta vaga transcendeix l’àmbit estrictament laboral: és també una defensa del dret de l’alumnat a una educació de qualitat i del dret del nostre poble a un futur amb més justícia social.

Cal dir-ho clar: si no hi ha negociació real i avanços tangibles, el conflicte continuarà. La mobilització del 31 de març pot ser l’inici d’un cicle més intens que desemboque en una vaga indefinida al maig. I pot ser, també, un nou pas cap a una resposta més ampla del conjunt de les treballadores i treballadors, del sector públic i del privat, davant unes polítiques del Consell que comporten pèrdua de drets, precarització i empobriment.

No es tracta de tensionar per tensionar. Es tracta de posar límits. De recordar als qui governen que els serveis públics no són una mercaderia ni una variable d’ajust. Que darrere de cada aula hi ha professionals i hi ha alumnat. Que darrere de cada retallada hi ha conseqüències reals.

El 31 de març no és un dia qualsevol. És una oportunitat per dir prou. Per exigir respecte. Per reivindicar dignitat. I per afirmar, amb fermesa, que l’educació pública valenciana no es resigna.

Suscríbete para seguir leyendo

Generalitat Valenciana

© Levante