Imatge d'arxiu de l'expresident de la Generalitat i diputat, Carlos Mazón / Rober Solsona - Europa Press

A l’opuscle, “L’art de la mentida política”, de Jonathan Swift i John Arbuthnot, els autors d’aquesta obra definien la mentida com “l’art de fer creure al poble, falsedats saludables”.

La societat moderna hauria de rebutjar la mentida i, a més, penalitzar els seus autors, ja que en el nostre món són molts els polítics que menteixen. Per exemple, l’expresident Felipe González, quan va passar del lema: “OTAN, de entrada no”, a defendre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. O l’expresident Rajoy, que va prometre no apujar l’IVA i el va apujar o quan digué que no hi havia cap militant del PP condemnat per la Gürtel. O el Sr. Aznar quan afirmà, en relació a l’independentisme basc, que “sense violència” es podia “parlar de tot”, cosa que és mentida. També quan va dir que a Iraq hi havia “armes de destrucció massives” i quan va atribuir els atemptats de Madrid, l’11 de març de 2004, a ETA, quan tothom sabia que eren uns atemptats gihadistes. O l’expresident Mazón sobre l’hora que havia arribat al Cecopi: “A media tarde.....a partir de las siete....a las 20 y 28”.

He recordat l’obra de Jonathan Swift i John Arbuthnot en escoltar i vore la penosa intervenció, del passat 20 d’abril (per a mi del tot desencertada), del senyor César Sánchez, diputat per Alacant, en la Comissió sobre la Dana. El senyor Sánchez, amb una actitud prepotent i arrogant, atacà sense pietat, amb una mentida rere l’altra (perquè va ser això), el que havia dit el senyor José Ángel Núñez, cap de climatologia de l’AEMET a València, que amb dades científiques afirmà que els avisos que es van donar en la Dana del 29 d’octubre de 2024, eren més que........

© Levante