Un terremoto en la isla de Java (Indonesia) dejó decenas de muertos en 2021. / ANTARA FOTO / REUTERS

Recordem: fins a la II Guerra Mundial Indonèsia havia estat una colònia holandesa. D’aquell immens arxipèlag, històricament, havien extret les espècies; més modernament el cautxú. Ara bé, l’expansió japonesa pels territoris colonials europeus de l’extrem orient, va demostrar que la superioritat de l’home blanc no era més que això, un mite. Britànics, francesos i holandesos s’havien mostrat incapaços de defendre els seus respectius territoris; la seua presència allà, per tant, era supèrflua. Els temps, a més, havien canviat. Els vells imperis colonials europeus ja estaven periclitats en el nou món bipolar. L’episodi de Suez de 1956 amb l’expulsió del Regne Unit i França d’Egipte, va ser el símbol d’este canvi d’època.

En este context va destacar Sukarno, cara visible de la lluita per la independència. Entre altres mèrits, va aconseguir, per via pacífica, la unió de les múltiples ètnies, cultures i gents de diverses confessions religioses d’Indonèsia. A començaments de la dècada de 1960, i açò cal tindre-ho en compte, va virar el país cap a l’esquerra, tot i donant suport al Partit Comunista. Els comunistes comptaven amb uns 300.000 dirigents i uns 2.000.000 d’afiliats. Sukarno, a més, situà Indonèsia com a un país un líder importantíssim del Moviment de Països no Alineats –és a dir no depenent de les superpotències, alhora que escorava el país, cada vegada........

© Levante