Un ramat curull de corders que belen i, si hi ha cabrum, se sent esbiegar per la carrerada, també. Pocs n’hem vist els últims anys, els fotien una nosa a alguns. A mi em pesa fondo però que les calçades no s’inundin de bestiar i hàgim d’aturar els cotxes i parar els tractors, que l’animal ha de fer el seu camí, també. El tiet de l’Encarnita, que havia vingut de Múrcia, passava cada dia per davant de casa. Jo, tot i poruga dels animals, adorava aquest moment, formava part de la cosmologia del poble, regador, pagès, pastor, alegria. Un somni com menava als gossos, ens saludava tot greu, amb la professionalitat i la saviesa dels que coneixen bé la feina al defora. Ramat, la mateixa paraula ja evoca a la natura. Elegància, deixar que facin el seu curs les coses.

© La Mañana