Probablement vostè recordarà que temps enrere era costum a les llars catòliques benestants acollir, durant un dia, una capella itinerant de la Verge o dels Sants. Se la considerava una ‘finestra oberta al cel’ per santificar la llar, protegir-la, recollir donatius i fomentar l’oració familiar (la família que resa unida…). De vegades, la capella era substituïda per un tríptic (com el que il·lustra l’article), molt més lleuger i fàcil de transportar, alhora que permetia una narrativa visual més amplia. Com sigui, aquests objectes sacres pretenien establir ponts entre allò terrenal i allò diví creant una cultura visual catòlica dins la quotidianitat, fer visible l’invisible. El porta a porta religiós d’icones, tradició des de l’època medieval, no era l’única manera de reforçar l’esperit religiós dins les llars o en la litúrgia: relíquies, rosaris, crucifixos, teixits, pergamins o cristalls, esdevenien també vehicles de significat espiritual i connexió transcendental…

Ara, al Museu de Lleida, dins l’exposició Instruments de l’ànima, matèria i esperit a la Catalunya medieval, podem veure uns quants exemples d’aquests objectes. Estructurada en sis apartats: 1) Amb els cinc sentits, 2) El llenguatge de la matèria, 3) En cos i ànima, 4) Finestres del cel, 5) Conviure amb el sagrat i 6) Elements transculturals, Instruments de l’ànima vol donar resposta a si es possible concebre l’espiritualitat sense una dimensió material. L’impuls de barrejar esperit i matèria és remunta als orígens mateixos de les religions. Totes elles han disposat, i disposen, d’elements materials per vehicular allò diví (durant la Setmana Santa, n’hem vist alguns sortint en processó). És, però, a l’Edat Mitjana, en predominar una població poc alfabetitzada, quan aquests objectes sacres, així com les pintures murals i els retaules, proliferen abastament. Se’ls anomenava la ‘Bíblia dels pobres’ (pagada pels rics, es clar) perquè, a més del seu simbolisme, facilitaven el coneixement de les Sagrades Escriptures….

Com vostè ja sap, al llarg dels segles i encara avui, molts consideren idolatria venerar aquest tipus d’objectes. Enllà, però, de connotacions totèmiques, no els podem obviar. ¿Cal saber d’on venim, no? Ignorar-los seria pueril. Recordi que deia el pintor Anselm Kiefer: “Cal enfrontar-se al passat estudiant-lo en tota la seva incomoditat. Mai no eliminar els símbols”.

© La Mañana