Que llarga se’m va fer l’entrevista que fa un parell de dies en Peyu va fer a una dona que ha publicat un llibre (que no és el mateix que ser escriptora) en l’encertadíssim programa La Renaixença. I no pas pel bon fer del presentador, que va aprofitar com va poder unes frases curtes que volien ser irreverents i demostrar en tot moment que l’emissora era una dona lliure i alliberada de motlles socials. No hi havia manera de mantenir un diàleg interessant i que entretingués l’audiència: si en un partit de tennis un dels jugadors s’entesta a fer cops de raqueta sense volta ni solta, el partit esdevindrà un avorriment i el públic acabarà mirant el rellotge. És exactament el que passava al públic convidat al programa, als col·laboradors que acostumen a reblar amb humor les sortides dels convidats, al propi presentador, que ja començava a lluir un somriure congelat, i als espectadors i espectadores del sofà de cada casa, que vam començar a rebufar en el moment en què la dona va etzibar sense cap avís que era neurodivergent. Els seus........

© La Mañana