Pérez Llorca recibe el saludo de Mazón en su investidura, a finales del pasado año / MATEO L. BELARTE

Les comparacions poden ser tan odioses com sorprenents. Quan es tracta de la història política valenciana recent poden arribar a ser inquietants. No perquè la història es repetisca exactament, sinó perquè determinades maneres d’entendre el poder, les successions, les lleialtats i, fins i tot, la dignitat política semblen resistir-se obstinadament a desaparèixer.

L’any 2002, Eduardo Zaplana va deixar la Presidència de la Generalitat per incorporar-se com a ministre de Treball al Govern de José María Aznar. José Luis Olivas va ser investit president per Les Corts per completar una legislatura que ja tenia data de caducitat. El PP havia decidit que Francisco Camps seria el candidat a les autonòmiques de 2003. Olivas quedava, per tant, com a president de transició encarregat de garantir una successió sense sobresalts, encara que tampoc quedaria al marge dels tribunals.

Camps va guanyar les eleccions i va governar fins a 2011, quan va dimitir enmig del cas de la Gürtel, en el qual posteriorment va ser declarat no culpable. Altres procediments judicials tampoc van comportar condemnes per a ell, encara que nombrosos càrrecs vinculats als seus governs sí que van acabar condemnats. Però l’absència de condemna penal no esborra la........

© Información