Santi Vila i Marià Lorca, la nit electoral de les eleccions del 2011. / Conxi Molons

Amb en Marià vam començar malament. La primera setmana de ser jo alcalde, el juny de 2007, em va venir a veure per celebrar que a Figueres “Convergència havia tornat a l’alcaldia”. La meva resposta va ser immediata: “Convergència no torna, sinó que arriba”.

Era la rèplica sense embuts d’un jove —potser una mica insolent— que, contra pronòstic, acabava de guanyar les eleccions després de dotze anys de govern socialista. El projecte polític que iniciava es volia catalanista, de progrés i, sobretot, lliure de tuteles. Era una qüestió tant de principis com generacional.

En les idees, la meva Convergència s’assemblava més a la dels Joaquim Ferrer, Pere Baltà o Trias Fargas —i, en clau local, a la de l’Eduard Puig Vayreda i la Maria Àngels Perxas— que no pas a la dels centristes d’on provenia el senyor Lorca. Però també hi havia un factor personal: jo havia crescut políticament amb ell a l’alcaldia. Vaig començar el batxillerat amb el senyor Lorca governant i vaig acabar la carrera amb ell encara de batlle. I ja se sap que, a aquella edat en què bullen la sang i les hormones, els joves qüestionen sempre els qui manen. D’aquell temps en queden les perles jovenívoles del tipus “Lorca torero” o “el niño de los naranjales” que havíem escampat de nit per Figueres, per exemple per criticar que el seu govern hagués comprat la plaça de toros, si no recordo malament, l’any 1989.

Amb els anys, però, va passar allò tan habitual en política: les crítiques dels adversaris acaben unint als qui les reben i de grat o per força, acabes fent colla amb aquells que els altres identifiquen com “els teus”. Per als grups que ens feien oposició, jo era hereu de la Convergència de Pujol i de Marià Lorca, i punt.

Més enllà d’això, el temps i les trobades cada vegada més freqüents —també gràcies als molts amics i col·laboradors compartits— em van permetre conèixer l’home que s’amagava darrere el tòpic d’empresari i polític, fundador de MILOR. I és aleshores quan vaig descobrir que en Marià Lorca i Bard era, sobretot, persona.

Un home fet a si mateix, orfe de pare des de ben petit; sensible, religiós i profundament familiar; enamorat de la seva Rosa, de les seves filles, de Figueres i de l’Hospital. I, a més, un senyor: educat, discret i sempre amb la paraula justa. En uns temps com els actuals, tan grollers, polaritzats i extremistes, un perfil així, carismàtic, senzill i servicial esdevé especialment digne d’elogi.

Al Marià Lorca li agradava manar i explicar la seva acció de govern. A mi també. Vam coincidir en moltes coses i vam discrepar en algunes altres. Però això és, en el fons, secundari. Com resa l’epigrama d’en Fages de Climent: Si no pensem tots igual, / pensi al seu grat cadascú:/ el programa federal / és no assassinar ningú.

Potser ens aniria millor si, en comptes dels bandarres d’avui, al mon ens governessin senyors com en Marià Lorca. De qui tant vaig aprendre.

Subscriu-te per seguir llegint

© Empordà