Cuba, buida de turistes aquesta Setmana Santa. / Ernesto Mastrascusa

Catalunya, quan es parla de Cuba, hi ha alguna cosa que ens toca de prop. Potser són els relats dels nostres avis, potser són els llaços històrics que el temps no ha pogut trencar. Hi ha una estima especial, una connexió invisible però persistent.

L’última vegada que vaig visitar l’Havana, caminant per una de les seves avingudes deteriorades, vaig veure un cartell d’un cinema: Cine Payret, davant del Capitoli. Un detall petit, però carregat de significat. Un exemple clar d’aquesta connexió que encara perdura i que ens fa mirar Cuba amb afecte… però també amb preocupació.

I a partir d’aquí comença aquesta història.

Hi ha històries que no comencen amb grans titulars, sinó amb petits gestos.

Un gest repetit cada dia,… una trucada.

A la nostra empresa del port, fa un temps, hi va entrar a treballar una dona. Discreta, treballadora, eficaç. D’aquelles persones que no fan soroll però sostenen el dia a dia amb una professionalitat impecable. El seu nom: Yusdalia.

Es va integrar des del primer moment. Sense queixar-se. Sense demanar res. Complint. Com tants altres.

Però hi havia una cosa que em cridava l’atenció.

Cada dia, en acabar la jornada, agafava el telèfon. Sense excepció.

Un dia li vaig preguntar:

—Sempre truques a la mateixa hora?

Pensava que la tindria a prop.

La seva mare és a Cuba.

I aquí va començar tot.

Yusdalia va marxar de Cuba l’any 2019 perquè ja veia el deteriorament del país. La seva família hi continua vivint i depèn, en part, del que ella envia des d’Espanya.

Una mica de dignitat.

Perquè a Cuba, avui, la dignitat es paga.

Escasseja tot: llet, carn, ous, arròs, sucre… tot.

Parla d’una sanitat deteriorada, de talls d’electricitat, d’un transport col·lapsat.

Amb un salari normal, amb prou feines es poden comprar 24 ous.

No és vida. És supervivència.

I encara hi ha una altra realitat.

No hi ha llibertat d’expressió.

La gent no pot parlar obertament. I això es nota.

El cubà és alegre… però avui està trist, apagat, resignat.

I tot i així… queda esperança.

Més del 50% dels joves han marxat o volen marxar.

Busquen un futur digne.

Yusdalia ho diu clar:

Cuba és un país bell, amb gent meravellosa. El dia que hi hagi un canvi polític, pot arribar a ser un dels països més pròspers del Carib.

Perquè el cubà és lluitador, treballador, i quan emigra ho fa per tirar endavant i ajudar els seus.

Quan un país depèn de remeses, quan la seva joventut marxa i quan la seva gent no pot parlar…

No estem davant d’una crisi més.

Estem davant del final d’una època.

Aquesta és la crua realitat d’un poble oprimit. Tota la informació contradictòria no és més que manipulació.

I mentre aquí discutim relats, vegades manipulats…

…hi ha persones que cada dia, en sortir de treballar, truquen a la seva mare per saber si ha pogut menjar.

© Empordà