El Último de la Fila. / Álvaro Cabrera

Els meus records del Último de la Fila em traslladen a l’etapa adolescent. No enganyo ningú quan dic que els havia vist més de cinc cops en directe. Diria que entre cinc i deu. Això passava en una època en la qual es feien concerts en viu, més assequibles per a la butxaca i més prop de casa. Aleshores podies veure en Loquillo, els Rebeldes, els Heroes del Silencio, la Luz Casal, els Danza Invisible... perquè, encara que alguns ens hagin volgut fer creure el contrari, no tots eren de la «Movida» madrilenya. D’artistes també n’hi havia de catalans, aragonesos, gallecs, andalusos... l’Espanya de les autonomies cantant en castellà molt ben representada a sobre d’un escenari. Sense oblidar els que cantaven en gallec, en euskera, en català, que també n’hi havia i com tots sabem, de molt bons.

Temps en els quals era........

© Empordà