El rus és una de les deu llengües més parlades. Però també és, d'aquestes deu, la que en les darreres dècades ha rebut un sotrac més fort, perquè els daltabaixos de la política han estat decisius. La llengua russa degué assolir la seva màxima difusió, en tots els sentits, cap al 1979, just quan les tropes soviètiques es preparaven per a la invasió de l'Afganistan. Era en aquell moment la llengua dominant a tota la Unió Soviètica i era també la llengua estrangera més estudiada a l'Europa de l'Est.

L'expansió del rus havia travessat diverses etapes. I en cada una s'havien aplicat estratègies diferents. En l'època imperial, hi hagué tsars que miraren d'imposar el rus per mitjà de mesures coercitives. L'edicte signat per Alexandre II a la ciutat d'Ems, que prohibia el teatre i la circulació de llibres escolars en ucraïnès, n'és un bon exemple.

Després de la Revolució Bolxevic, en canvi, Lenin va defensar la idea que no calia obligar ningú a parlar «la gran i poderosa llengua russa». De fet, durant els primers anys, el règim soviètic va aplicar una política de promoció de totes llengües parlades dins del territori de la Unió. Es van multiplicar els diccionaris i els treballs ortogràfics i gramaticals. Algunes d'aquestes llengües, que eren àgrafes, es van proveir d'un sistema d'escriptura. I, en conjunt, totes es pogueren........

© El Temps